Antònia Font i els «robots» d´Albaida

Dídac Botella i Mestres albaida
L´activitat no tenia cap pretensió més enllà del seu propòsit: volia treballar l´expressió corporal a través de la música amb els alumnes de 3r i 4t de l´escola. Sovint però, la pràctica, l´acció, transforma l´experiència d´una manera inesperada. És un prodigi; una mutació conceptual de la qual no n´eres l´únic responsable: la mateixa activitat pren el rumb amb decisió. I tu, la deixes fer. He de ser honest: no sé en quin moment aquesta iniciativa aïllada de moure´ns a ritme de « Wa yeah!» que estava realitzant amb dues classes per separat, va decidir de convertir-se en una mena de coreografia lliure i estrafolària; en l´excusa perfecta per convertir l´última classe del curs passat en una festa de comiat d´allò més emotiva.
Com ja he dit, l´activitat cercava l´adaptació del moviment dels i les alumnes a un ritme extern. «Wa yeah!» és una cançó que té una estructura melòdica molt clara i marcada, i això facilita el moviment corporal. Els més menuts però, necessiten pautes concretes per poder estructurar l´expressió corporal i quan vaig començar a treballar-la amb els alumnes de 1r i 2n, va sorgir la següent història: Som uns robots que, amb la música, comencem a moure´ns. Fa molt que no ens movem i ens activem desconcertats. El moviment és rígid i rectilini però quan s´accelera la música, ens descontrolem: volem moure´ns amb llibertat. I quan comença l´explosió d´alegria de la tornada de la cançó, de sobte ens convertim en persona i els nostres moviments es tornen elàstics, humans. Tothom somriu i ballem junts fins que torna la música mecànica i som, de nou, robots. I tornem a convertir-nos en persona amb els versos de la tornada, fins que la música s´atura i caiem a terra desconnectats. Sense pensar-ho dues vegades, vaig traslladar la història a la resta de classes -d´Infantil a l´últim curs de primària-. Fou un encert, una bastida que significava el seu moviment i els permetia d´experimentar noves formes d´interacció amb l´espai i el ritme.
Gaire bé sense adonar-me´n, havia engrescat tots els alumnes de l´escola en aquesta activitat. I aquesta comunió activà el meu sentit col·lectiu: havíem de fer-ho tots junts. L´aula de música però, era massa menuda. On podríem...? El passadís! I, de nou, s´encadenen les idees d´una manera incontrolada: serà una festa de comiat; els mestres no ho sabran; ho farem quan falten deu minuts per acabar l´última classe del curs; usarem la megafonia de l´escola; els alumnes triaran un element divertit per a l´espectacle; Pau, el mestre de música, m´ajudarà a preparar-ho tot; la seua veu serà el senyal: Bé, xiquets i xiquetes: l´escola està a punt d´acabar! De fet, aquesta és l´última classe del curs perquè demà, com ja sabeu, no portarem els llibres a l´escola: anirem a la piscina! I com que mestres i alumnes hem treballat de valent i hem aprés tantes coses al llarg d´aquest curs, ens agradaria acomiadar-lo d´una manera ben divertida. Així que, alumnes de l´escola Covalta, ja sabeu què heu de fer!; tot seguit, els alumnes agafaran l´element divertit que tindran amagat a la motxilla i es quedaran de peu, completament quiets; i quan comence la música, els robots s´engegaran i, sense fer cas del que puguen dir el mestre o la mestra, enfilaran cap al passadís per trobar-se amb la resta d´autòmats. I jo, esperant-los disfressat d´un robot ben estrafolari

Un final emotiu
No sabia com acabar el muntatge. Els alumnes quedaven estesos al llarg del passadís i l´activitat reclamava un final emotiu. Primer, vaig pensar que cada mestre despertés els seus alumnes. I, novament, un canvi de rumb: «Replay». Un cop acabava «Wa yeah!», s´iniciava «Replay», l´entranyable cançó instrumental que tanca el disc «Batiskafo Katiuskas», del grup mallorquí Antònia Font. Els mateixos alumnes es despertaven: tot havia estat un somni. I, en silenci, tots ens abraçàvem. Això també ho assajàrem: als alumnes els fa vergonya abraçar-se de veritat. No havien de fer broma: els demanava una abraçada sincera, carregada d´estima. És preocupant que els xiquets i les xiquetes d´avui en dia no tinguen cap problema alhora d´insultar-se entre ells i, després, no sàpiguen agafar-se de la mà. És preocupant i trist. Per això fou emocionant veure el passadís convertit en un punt de trobada, un mar de tendresa on tots i totes intercanviàrem somriures i mirades. Per uns moments, tots en sentírem escola.