Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

El conte del dimecres (Juvenil)

"La llegenda del rei Llop"

Lluís Miret (Gandia, 1973) ha conreat diversos gèneres, amb obres de literatura infantil i juvenil que han rebut importants premis com el Carmesina, el ramon muntaner o el mallorca. A Tàndem ha publicat Les aventures del mag Xaviton i els viatges del mag xaviton. El cos humà.

"La llegenda del rei Llop"

En un temps molt llunyà i en un lloc molt proper, la nostra espècie vivia agrupada en un únic regne, governada per un rei poderós i respectat, descendent directe dels grans déus que un dia habitaren i crearen aquestes venturoses terres: Sa Majestat Hakum III.

Vivíem en pau envoltats d'un món d'obscuritat, guerres i misèria, però la pau condueix a la prosperitat, i la prosperitat a l'enveja. Allò que era normal per a nosaltres, resultava injust per a la resta. Els altres pobles anhelaven les nostres riqueses, odiaven la pau i la ventura gaudida, i enviaven exèrcits poderosos a conquerir-nos. Nosaltres no comptàvem amb un gran exèrcit, però el rei Hakum III era un bon guerrer. Comandava una cavalleria destra i valenta, capaç de derrotar el més terrible dels exèrcits invasors.

Tot i els problemes i les preocupacions, entre batalla i batalla, el bon rei encara va trobar temps per a casar-se i engendrar un fill, a qui batejaren amb el nom de Kelum. Els anys passaven, les batalles es guanyaven, la pau i la prosperitat s'imposaven, i el xiquet creixia sa i fort. La fortuna semblava ajudar-nos. La gent confiava en Sa Majestat Hakum III i esperava que Kelum I continuara la tasca del pare.

El problema és que els fills, fins i tot els fills dels sobirans i els descendents dels déus, estan cridats a escriure el seu propi destí. Kelum no era gens batallador, odiava les armes, la cort l'avorria i estimava la natura. A penes podia, s'escapava de palau i cavalcava fins a les muntanyes més altes i aïllades del regne. Lluny dels luxes i les espases, sota la pluja i les estrelles, se sentia lliure i feliç.

Durant aquestes escapades, Kelum tenia l'oportunitat de conéixer un món diferent del de la cort. Paisatges, pobles i persones que fascinaven el jove príncep. Kelum sentia una admiració especial per la gent de les muntanyes. Li agradava amagar-se darrere dels matolls i espiar els llauradors i ramaders. Era gent rude i pobra, que treballava de sol a sol i que ignorava l'art de l'escriptura, però que sempre oferia un somriure i un pitxer de llet al jove cavaller. Kelum viatjava d'incògnit i creia conéixer el secret de la felicitat que desprenien: fruit de l'aire pur, de l'aigua clara i del silenci de les serres.

Les temporades de Kelum lluny de la ciutat s'allargaven. Al principi el rei Hakum III no hi va donar importància. «Que viatge pel regne i conega els seus súbdits; que cavalque i cace per les muntanyes, que descobrisca el país. No existeix millor entrenament per a la guerra.» Amb aquesta excusa, Kelum va gaudir de llargues temporades vagant solitari pels cims de les serralades, sense més companyia que la del seu cavall.

Un matí de molta calor, mentre recorria els cims d'una serralada remota, el príncep ataüllà la modesta cabanya d'uns ramaders. Era un lloc aïllat i solitari, on mai no haguera sospitat que trobaria ningú. Encuriosit i tafaner, va trucar a la porta. De dins de la cabanya sorgí el rostre més bell que mai haguera somiat.

Immediatament, el cor de Kelum començà a bategar amb força, mentre la ment treballava enfebrada per buscar un inici de conversa. Però tot fou interromput per l'aparició del pare de la criatura, un ramader fort i seriós que imposava temor i respecte. Kelum s'excusà dient que s'havia perdut. L'home es va mostrar hospitalari i li oferí que esmorzara amb ells. Així va ser com el príncep va conéixer aquella enlluernadora criatura que li canviaria la vida per sempre.

Li deien Saïna i era la filla del ramader. Des que la mare va morir, Saïna acompanyava el pare i el ramat per totes aquelles serralades. A l'hivern baixaven al pla i venien la llana, la llet i la carn d'alguns animals. A l'estiu, com que els pastos escassejaven a les terres baixes, havien de muntar fins a dalt de la serralada a buscar menjar per a les ovelles i les cabres. El ramader es queixava de la duresa d'aquella vida, mentre Saïna somreia en silenci i Kelum escoltava amb una barreja d'admiració i enveja.

Al cap de poc d'esmorzar, el ramader i la filla acompanyaren Kelum a una senda des d'on podria baixar amb facilitat fins al poble més pròxim. El príncep s'acomiadà fingint un somriure i prometent que regressaria a visitar-los. Kelum va tornar al palau reial, però ja mai seria el mateix.

Compartir el artículo

stats