Començà a escriure per «una aposta amb un amic», presentant-se a un certamen que en 1980 oferia 100.000 pessetes al millor relat. Guanyà l´aposta i no el premi, però des d´aleshores ha publicat més de 60 obres per als més menuts que es poden llegir en 11 idiomes i ha guanyat diversos premis. Per a Carles Cano, contar històries és una mostra d´estima, la mateixa que té a l´hora de triar les paraules que construixen cada conte, del qual no descuida ni les il·lustracions.
P Per què va decidir dedicar-se a la literatura infantil i juvenil?
R Perquè és el que més fàcil em resulta. He fet contes per adults i tinc a mitges una novel·la que no sé si alguna vegada acabaré... El més còmode i natural és fer literatura infantil. Em dóna molta llibertat.
PCom s´escriu per a xiquets a l´època de l´Instagram, el WhatsApp, Youtube...?
R Alguns escriptors han incorporat les noves tecnologies a les seues obres, jo no. Es llig més que mai, però no únicament llibres, com abans... i això els qui en tenien! Ara hi ha molts més estímuls i un cert descontrol. La televisió és més fàcil, perquè ho tens tot donat; un llibre l´has de llegir, crear les teues imatges, sostenir-lo... No estic en contra de la tele ni les tablets, però el llibre et dóna coses que no et donen els mitjans tecnològics i per això sempre ha de tindre un temps i un espai.
P Quines coses dóna un llibre?
R El poder d´imaginar que tu eres el director de la teua pel·lícula; la paciència de llegir i deixar-ho; pensar, volar... açò no ho tenen les altres coses.
P Per què es dedica també a la narració i a contar contes? Creu que açò es mantindrà en el temps o es perdrà?
R Sembla que parlem des de fa més de 100.000 anys: l´oralitat és inherent a la nostra natura, un atabisme. Ens enamorem de la gent que conta bones històries i té conversa, ens pixem de riure amb els acudits...
És molt important que els pares conten contes als seus fills abans de dormir, perquè els acompanyen a eixe lloc indeterminat que és la son. És un poc com la mort, un lloc fosc on no saps què passarà... d´alguna manera, estàs construint-los una casa de paraules i dient-los ´t´estimaré i protegiré sempre, et regale el més important que tinc, que són les paraules, les històries´, i els xiquets ho saben, encara que no puguen verbalitzar-ho. Quan regales una història estàs estimant. També ho han de fer els mestres, perquè s´establix una relació única: d´estima, d´amor, de carinyo... i un nano que estima i respecta, aprendrà molt més.
P Com el reben quan visita una escola?
R Els xiquets estan molt desitjosos de conéixer-te i amb molta il·lusió, és com si fores The Rolling Stones i el què has de fer és no defraudar-los. Conte un conte, me pregunten molt, de sobte t´abracen... és fantàstic i molt bonic, no es paga amb res.
P Creu que les lectures obligatòries fomenten la lectura? Quina seria la millor campanya?
R La millor campanya seria establir una hora al dia o tindre en classe un «racó del conte» on llegir. La lectura ha d´estar present sempre en totes les classes, de Primària a Batxillerat. En este país ens preocupem perquè aprenguen a llegir, però després els deixem. Cal ensenyar-los la dicció, a modular, a recitar, a entonar, a fer pauses i incisos... no saben i per això no entenen. Els mestres han de llegir. És dur dir-ho, però alguns no agafen un llibre en anys. Igual passa amb als pares, que són els models: si no et veuen llegir, no ho faran. No hi ha fórmula màgica.
P Es parla molt del paper de les princeses i els prínceps «blaus» als contes clàssics. Què pensa d´açò? Transmeten estereotips?
R Els contes clàssics han funcionat tan bé perquè són perfectes i magnífics. El tema no va de princeses, va d´altres coses. Estan plens d´ensenyaments i mostren que el món no és de color de rosa; funcionen molt bé com a ensenyament. Jo he fet una dotzena de caputxetes i els meus contes funcionen perquè la gent coneix la caputxeta canònica. Sembla que em burle, però per a mi és un homenatge.
P Com és el salt de la literatura juvenil a l´adulta?
R És complicat. Hi ha un abandonament molt gran. Alguns són lectors fins als 12 o 14 anys i tot d´una deixen de llegir. Els bons lectors es tornen a enganxar amb facilitat. No sé com es fa eixe bot, però és natural. Arriba un moment en què se´t queda curta la literatura juvenil.
P També ha fet llibres de text...
R Sí, m´he encarregat de les lectures. Em vaig divertir molt i no va ser un rotllo com algunes persones pensen quan es tracta d´encàrrecs. No va en detriment de la qualitat.
P Com és donar classes de valencià en zones castellanoparlants?
R Ja tenia experiència: primer vaig estar per Oriola i Villena, i després per Requena. Crec que em falta Sogorb (riu)! En Oriola i Villena les classes eren voluntàries i no tenia molts alumnes; en Requena la gran majoria feien Valencià però, malgrat que treien notes espectaculars, s´ho deixaven en COU per por al Selectiu.
P D´on trau les idees i l´enginy per seguir connectant amb els més menuts?
R Hi ha quatre maneres. Primer, la casualitat, que passa poc però has d´estar a l´aguait. La història del xiquet que fa desaparéixer la lluna sorgix perquè quan el meu fill major tenia un any i mig, va haver un eclipsi. Vam pujar al terrat i en braços, quan jo li explicava, ell li va bufar a la lluna. «On és el nas de Pinotxo?» ve d´una carraca amb forma de Pinotxo que vaig portar als meus fills d´un viatge. De gastar-la va perdre el barret i el nas, que no vam trobar... Altres vegades li pegue la volta als clàssics i em pregunte què passaria si foren set Blancaneus i un nan o tres llops i un porc. També hi ha encàrrecs, i contes dels quals no tinc la més remota idea d´on han eixit.
