Hakim tenia deu anys i dues cabretes que tenien menys carn que una llapissera. Vivia amb sa mare en un poblet menut del desert.
Com que a sa casa passaven moltíssima fam, el xiquet va decidir vendre les cabretes, però ningú no les va voler comprar.
Un dia, mentre tornava a casa, se li va aparéixer un ocell misteriós. Era gran i de color gris.
-Et compre les cabretes -va dir l´ocell.
Hakim va pensar que s´havia tornat boig. Com podia parlar un ocell com les persones?
Per això va seguir caminant.
-Et compre les cabretes -tornà a dir l´ocell.
I el xiquet continuà caminant. No podia creure de cap de les maneres que un ocell pronunciara les paraules que pronunciava una persona.
-T´he dit que et compre les cabres! -cridà aquesta vegada l´ocell.
Aleshores, el xiquet es va aturar, va mirar l´au i va considerar que no perdia res si preguntava quants diners li pagaria.
-Una moneda d´or per cada cabreta -respongué l´ocell.
Hakim sentí un calfred que li naixia del bescoll i s´estenia garres avall. Amb les monedes d´or podria comprar coses de menjar per a sa mare i per a ell!
-D´acord -va dir en un xiu-xiu.
L´ocell baté les ales.
-Segueix-me amb les cabretes.
A penes van arribar a unes pedres grosses, l´au va dir:
-Hakim, escarba per terra i trobaràs les monedes.
Així ho va fer el xiquet i, quasi de seguida, trobà més de mil monedes d´or redones i lluentes. Però, és clar, el tracte havia estat una moneda per cada cabreta. Per això, Hakim només n´agafà dues. I quan es va girar, l´ocell i les cabretes havien desaparegut.
El xiquet tornà al poble. Als afores, uns amics li preguntaren per les cabres.
-Les he venudes a un ocell gran amb les plomes grises.
Els amics van creure que l´amic s´havia tornat boig, possiblement per la fam que passava o per la força del sol del desert, però quan Hakim els va ensenyar les monedes...
-Mare meua! És veritat!
En arribar a casa, la mare també li va preguntar per les cabretes.
-Les he venudes, mare, a un ocell gran amb les plomes grises.
La mare va pensar a dur el fill a l´ambulatori perquè creia que s´havia trastornat, però allà on vivien no hi havia ni un sol metge a cent quilòmetres al voltant. A més, el fill li va ensenyar les monedes i...
-Mare meua! És veritat!
Mare i fill van guardar les dues monedes d´or dins d´una gerreta del rebost.
Sabeu? La mare i el fill van anar a comprar pa, farina, ous, verdures i fruites amb una de les monedes. I, quan van tornar a casa amb el canvi, la moneda que havien utilitzat per a comprar va aparéixer sencera dins de la gerreta del rebost. I la mateixa cosa va passar un dia rere l´altre.
Si aneu al desert i veieu persones que caminen amb dues cabretes mentre miren cap amunt, sabreu que esperen trobar l´ocell gran i amb les plomes grises que un bon dia se li va aparéixer a Hakim.
I com li diuen a l´ocell? Ah, sí! Li diuen Guakinyan. Pel que conten i asseguren les persones enteses, només s´apareix a les persones necessitades que no són avaricioses.
Com Hakim.
