Jo per tu, Sònia, faria el que fóra.
La resposta semblà agradar-li, però no ajudà a relaxar-la.
-I a més, masclista de merda, encara no m´has preguntat com vaig eixir de ta casa! -va dir un gra més enfadada, si era possible.
-Si és que no em deixes obrir la boca! Per què creus que volia parlar amb tu? Vinga, busquem un lloc més tranquil. On vols que anem?
-A la placeta de la Malva -contestà sense pensar-hi-. Almenys, si em deixes a meitat conversa, estaré prop de casa.
Tenia la cara tensa i la veu tallant com un ganivet. Ai, mare! Si encara li durava el cabreig per l´incident d´aquella vesprada, no volia ni imaginar com es posaria quan li contara que un escocés venia a viure dues setmanes a ma casa i, després, me n´anava jo a la seua, a Glasgow.
En arribar a la plaça, em va contar que va eixir de ma casa després de sentir els crits de ma mare. Va obrir el dormitori a poc a poc i, en assegurar-se que les veus venien de la terrassa, va baixar les escales fins a eixir al carrer, deixant la porta oberta per no fer soroll.
-Per cert, la meua bossa encara deu estar davall del llit -va avisar.
Semblava més tranquil·la, després de referir-me els detalls de l´escapada. Fins i tot permetia que jugarà amb la seua maneta.
-Si saberes com lamente el que ha passat -vaig confessar-. Però, qui anava a pensar que arribarien quatre o cinc hores abans?
Sònia s´havia recolzat a la paret d´una casa deshabitada i jo estava assegut a la moto, de costat. Sonaren dotze campanades i, tot seguit, s´apagà el fanal que ens il·luminava.
-Max, he de ser sincera -em digué en un to greu-. M´agrades i t´estime, però no sé si tu sents el mateix per mi. Em fa la sensació que no vols assumir cap compromís, que vols continuar lliure i eixir amb mi quan et vinga bé.
Li vaig prometre que jo també l´estimava i que volia continuar amb ella, però que encara era prompte per a posar els pares pel mig. Ells no ho entenien, eren d´un altre temps i els resulta estranya la forma com ens relacionem.
-Així que, encara vols que eixim durant l´estiu, com havíem quedat?
-Clar que sí -vaig contestar immediatament-. I després de l´estiu també.
Hauria volgut acabar ací la nostra conversa, però no podia anar-me´n sense contar-li la veritat sobre el tema de l´escocés.
-Mira, Sònia -li vaig dir amb veu pesarosa, agafant-li les mans suaument-, sent molt el que ha passat. De veritat. Però ara necessite que m´ajudes -i en aquest moment vaig abaixar la mirada a les seues sabatilles Nike-. Tinc un problema molt gros.
La lluna va ser testimoni del seu canvi d´actitud. De sobte, recuperà l´expressió tendra d´hores abans i els ulls se li il·luminaren.
-Però, què dius, bovet? Quin problema tens ara? - va preguntar amb una veu càlida mentre uníem les mans.
Vaig baixar de la moto per acostar-m´hi. Lentament, les cares s´ajuntaren i li vaig fer un bes als llavis amb delicadesa. Ella em rodejà el coll amb els braços
mentre jo l´abraçava per la cintura, deixant que la mà esquerra escalara esquena amunt.
-Tot em passa a mi, Sònia -vaig confessar-li a l´orelleta-. De vegades pense que porte mala sort. Si saberes el que m´han preparat a casa...
Volia mostrar-me com una persona dissortada, una víctima de les circumstàncies, i despertar la seua compassió. En realitat, el que buscava era preparar el terreny perquè acceptara de bon grat l´assumpte de l´intercanvi. Un panorama que podia complicar definitivament la nostra relació.
-Saps, Sònia? Durant el viatge a Escòcia, ma mare ho ha arranjat perquè vinga un xic escocés a casa i així jo puga practicar l´anglés. Com que no em donaren la beca per a anar a Londres... Li diuen Sam i arriba divendres, d´ací a quatre dies. Sembla que té la nostra edat.
D´entrada, Sònia no semblà calcular-ne les conseqüències i ho acceptà com una cosa curiosa i, fins i tot, divertida.
-Molt bé, practicarem l´anglés tots tres. I tu, segur que l´aprovaràs quasi sense estudiar. Un estranger en la colla... Pot ser divertit!
Em sorprengué la seua actitud positiva. Ara només quedava anunciar-li que, en acabar l´estada de Sam a ma casa, jo havia de tornar-li la visita.
-Doncs jo no li trobe la gràcia. Ma mare ho acordà amb la seua, que és una guia de turisme, sense dir-me res. Ja haguera pogut preguntar la meua opinió abans d´arranjar... l´intercanvi.
Vaig deixar caure la paraula intercanvi a mitja veu, procurant que no l´agafara a la primera, encara que sabia que no li passaria desapercebuda.
-Com? Has dit intercanvi?
-...
-Això vol dir que després has d´anar tu a Anglaterra?
El to ascendent de les preguntes feia pressentir una imminent declaració d´hostilitats. Encara que jo vaig intentar retardar-la:
-No, dona! Ni de broma! Vull dir, que no és a Anglaterra, sinó un poc més amunt, a... Escòcia.
Ara sí. Sònia comprengué el que tractava de dir-li i reaccionà tal com esperava. Apartà els braços del meu coll, m´apartà les mans de la seua cintura i em perforà amb una mirada de les seues. En aquell moment s´adonava de com de febles eren les promeses que li havia fet uns minuts abans.
-Però, Max! Tu estàs tocat del perol! Tu no estàs bé! Què et penses, que estic fava? -m´abocà.
Com comprendreu, vaig intentar calmar-la per tots els mitjans, però, de sobte, el seu geni havia esdevingut un cavall desbocat, un huracà de força cinc sense rumb.
-Sònia, no digues això. Jo no he mogut cap fil...
Una vegada més, tornà a interrompre´m.
-Ets un mentider compulsiu, xaval. Menteixes més que alenes! Segur que aquesta vesprada, quan m´has dut a ta casa, ja ho sabies tot sobre l´intercanvi de merda. Què et pensaves, que amb una Coca-Cola i un disc de Maná et perdonaria aquesta putada?
La veritat és que ella tenia raó en quasi tot i jo no podia objectar res. Em trobava fatal. Vaig abaixar el cap i vaig tornar a mirar les seues Nike. Ella, en canvi, va alçar un braç fora del meu camp visual. Alguna cosa em deia que em disposara a rebre una xufa en tota la galta. Vaig tancar els ulls i em vaig preparar per a l´impacte que s´anunciava imminent. Però no hi va haver sort. La nyespla aterrà a la galta que no esperava. I, francament, de l´insult que em va vomitar, millor ni parlar-ne, però diré que em va deixar més xafat que un xiclet.
