Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Educació inclusiva

Tot un món a les mans

Pablo Iranzo va perdre la visió als quatre anys. Malgrat això, és un alumne més al col·legi mas camarena, ja que està totalment integrat a la seua classe. Treballa amb una màquina perkins, amb la qual escriu en braille, sistema tàctil que també han aprés les seues mestres. La seua constància diària el conveertix en exemple de superació per als seus companys i les seues companyes

Als quatre anys va perdre la visió totalment, però va començar a descobrir tot un nou món ple d'olors, de carícies... i escrit en braille; un món en què caben totes les persones que formen part de la seua vida i que, dia rere dia, aprenen de Pablo Iranzo i amb ell. Este xiquet de nou anys es supera en el Col·legi Mas Camarena de Bétera. Cursa 4t de Primària i diuen que, tot i que és especial, és un més a classe i l´escola.

Els seus llibres estan escrits en braille i les imatges es substituïxen per relleus o descripcions. Els companys sempre mantenen la classe ordenada, perquè saben que Pablo podria caure. A més, en 1r de Primària els altres alumnes també aprengueren braille. «Teníem l'alfabet a la pissarra, als xiquets els va fer molta il·lusió i els va encantar. Posàrem els noms a les agendes i els llibres perquè Pablo també poguera repartir», conta Ana López, la seua tutora d´aquell curs.

A l'escola conten que el salt d´Infantil a Primària no va ser senzill, com no ho és per a qualsevol menut. A més, venien d´una època difícil, la de la malaltia, que fou molt dura, tant per a la família com per a la resta de la comunitat educativa, que tan bé el coneix, perquè Pablo porta des d´abans dels dos anys al Mas Camarena. Ara és feliç i «l'aprenentatge és com un altre xiquet de la seua edat», conta Patricia Cano, la seua mare. «Era un repte perquè no hi havia un altre alumne totalment invident a l'escola i ha tingut molta ajuda», reconeix. «No puc dir més que gràcies, en majúscules», afirma emocionada. Per a la família, «la inclusió en una escola ordinària era molt important». Al principi els pares es van haver d'enfrontar a molts interrogants, però «ara no notem diferència amb la seua germana de 12 anys», conta Patricia; «el 'no puc' no existix» en casa dels Iranzo Cano, assegura.

Camino Mascaró, la coordinadora de Primària explica que les professores tenen «molta por inicial» a ensenyar a Pablo, perquè «és una responsabilitat molt gran i totes ho volen fer molt bé», detalla. Quan acaba el curs «sempre diuen que Pablo els fa créixer com a docents i els mostra altres realitats», afirma. «Fan el recorregut amb ell i és una satisfacció personal, ja que és un més, s´ha integrat en totes les activitats», destaca. Elena Moreno, una de les seues tutores d´enguany, diu que amb Pablo es descobrix «un nou món».

«És curiós ensenyar-lo», apunta Rosaura Raga, la seua mestra en tres i quatre anys d´Infantil. «Recorria els espais i els tocava, i el seu lloc era el primer a classe, així el trobava amb facilitat; amb tres anys l´ordre de la classe era espectacular», rememora.

Manuel Leal, professor d'Educació Física també en eixos anys, explica que li va cridar l´atenció l´actitud del xiquet durant una jornada de portes obertes: «no hi havia diferència amb els seus companys, era un més». Precisament, l'adaptació de les classes d´Educació Física és un dels reptes en la formació del xiquet. Per exemple, el docent intenta no canviar molt d'espais, així Pablo no es desubica. En els jocs, sempre té al costat un company amb qui es coordina per a córrer. Per al mestre, «tindre a xiquets diferents de la resta és un plaer i una gran experiència. Fa que t'esforces i també és un repte personal».

En Artística, a Pablo se li ha d'adaptar molt de material. Cristina Jordà, la mestra, utilitza un retolador amb pegament per marcar el relleu dels espais que Pablo ha de pintar i també s'ajuda d'una «ruleta» troqueladora que indicaa, per exemple, per on s'ha de retallar una imatge. «He hagut de traure l´enginy. Hem agrupat un color de fusta, un retolador, una cera... d'una mateixa tonalitat en pots, en els quals ell ha escrit quin color és en braille, i així sap diferenciar-los», explica. A més, també utilitzen retoladors amb olor.

En la formació de Pablo tots són partícips. Vanesa Sanz, la tutora de 3r explica que «els companys estan pendents i l'ajuden amb tota la bona intenció del món», el què és una mostra de companyonia i de responsabilitat. «Em va semblar molt emocionant un dia que plovia i un company el va portar fins a la finestra i el va posar contra el cristall: 'escoltes la pluja?', li digué. Un altre sempre es quedava amb ell a l´hora del dinar i esperava que acabara, perquè era molt mal menjador», relata Sanz.

Estos i altres gestos, afegix Manuel Leal, «ixen dels alumnes de forma natural, és innat», matisa, encara que tots són conscients que, a poc a poc, Pablo ha de ser cada vegada més autònom, com insistix sa mare.

Esperit de futbolista

Però, com és Pablo? Com altres xiquets, somia també ser futbolista. Sa mare, Patricia, assegura que alguna vegada ha pensat en ser astronauta, idea que ha descartat «perquè allà dalt no em posaran un ajudant», li digué un dia.

Cabut, orgullós, perfeccionista i treballador, molt pillo, però també amb moltes ganes de superació i «molt responsable»... estos són alguns dels adjectius que li dediquen els seus coneguts. «Ha sigut un xiquet d'hospital i sembla que això els fa d´altra pasta», reconeix Patricia, qui afegix que «possiblement és més madur del que hauria de ser a la seua edat».

També el caracteritza la ironia i un peculiar sentit de l´humor. De fet, els docents tenen moltes anècdotes amb ell i la mare assegura que, ara que la malaltia ja ha passat, «cal agafar-s´ho amb humor». Ana López recorda que moltes vegades Pablo possava a prova als mestres amb el braille i intentava enganyar-los, ja que ells també aprenen a comunicar-se amb este sistema de lectura i escriptura tàctil. A més, la seua primera dent de llet que li va caure la va perdre perquè «no sabia com es deia dent en anglés», recorden els docents, entre riures.

La història de Pablo és la història d´un xiquet feliç, a qui cada dia se li plantegen nous reptes que, amb ajuda de tots i molta voluntat i treball, va superant.

Compartir el artículo

stats