El divendres següent ja m'havia allotjat en casa de mon pare. Aquell mateix dia la meua família volava cap a Atenes, i l'endemà, salpaven. Salpaven! Tan sols pensar-hi, ja em venia el gust d'aigua salada en la boca.
A ma mare, finalment, no li havíem dit res de l'obra de teatre. La relació entre ells havia millorat un poc, aquells dies, s'havia tornat més amable, però tal com estaven les coses, jo també creia, com mon pare, que era millor no dir-li'n res. Ell m'havia explicat que segurament podria estudiar el paper en casa. Però quan viu l'horari dels assaigs penjat amb un imant en la porta de la nevera, ja vaig saber que m'havia disfressat una mica les coses, perquè allò feia feredat. A penes veuria el pare un parell d'hores cada dia, si tot anava bé.
El dissabte, el vàrem passar junts. El pare es dedicà tot el matí a cuinar i a deixar coses preparades mentre jo em trobava magníficament instal·lada en la seua habitació, que me l'havia cedida. Les recomanacions del metge eren ben clares: no havia de caminar més que si era imprescindible, per a les coses necessàries. No cal que explique quines. L'habitació de mon pare té bany privat i resultava, doncs, molt pràctica. Hi va traslladar l'equip de música, la televisió, i el DVD.
El pare em féu moure amb unes crosses que ens havien deixat a l'hospital. Va observar, durant tot el dia, com me les apanyava per arribar al vàter i etcètera, que hi ha coses que no cal explicar. Només diré que em defensava, a males penes, però que em defensava.
A la vesprada, ja des del vaixell, em va telefonar la família, però jo, sincerament, no tenia ganes de parlar, o més ben dit, no tenia ganes d'escoltar-los, i vaig deixar que fos el pare qui s'encarregàs de dir-los que em trobava bé. Sopàrem prompte, i després miràrem una pel·lícula, La festa, una comèdia que el pare va triar per fer-me riure. Una pel·lícula de les que agraden al pare, antiga i bona. I aquesta era de colors! Ell en diu clàssiques. Vam riure molt, la veritat. És la història d'un actor de l'Índia que un estudi de Hollywood contracta perquè interprete el paper d'un soldat indígena en una pel·lícula, i en el moment del rodatge, aquest home, molt maldestre, destrueix un dels decorats més costosos. El posen en una llista negra, però, per error, el conviden a la festa anual d'aquells estudis de Hollywood, i durant la festa comença a fer-ne l'una darrere l'altra, i no solament ell, i allò acaba essent un destrellat fenomenal, molt i molt divertit, amb elefants i tot que arriben a la casa. Ho vaig passar pipa, i vaig demanar al pare com era que no l'havíem vista abans.
-Erro meu -em va respondre. I després m'abraçà i em féu repetir, per tercera volta, totes les instruccions que m'havia donat. Ho vaig fer i ens vàrem gitar.
L'endemà mon pare se n'anà abans que jo em despertàs. Quan vaig badar els ulls hi havia el silenci d'un matí de diumenge, i campanes que sonaven anunciant alguna mena de festa i de glòria. Vaig asseure'm al llit. Per la finestra destriava unes palmeres, un tros d'horta i una fàbrica abandonada. Què devia fer ara la meua família? La mar devia ser tan blava... Vaig fer-me una mica de llàstima, però no vaig permetre que em duràs gaire, o més ben dit, el soroll dels meus budells, anunciant-me que tenia gana, em féu passar les penes.
Al banc de la cuina, el pare m'hi havia deixat un tall de meló d'Alger, perquè tenia el costum de desdejunar-se amb fruita, i l'obsessió que nosaltres ho férem també, de manera que, quan estàvem amb ell, tant el meu germà Andreu com jo, doncs havíem de menjar fruita, tant sí com si no. També hi havia llet, i galetes, i pa, i companatge. Mengí de tot un poc i, obedient, vaig tornar al llit. Amb mon pare, havíem fet un pla estratègic per a aquells dies: no més de tres pel·lícules el dia. Sobre la televisió, no hi havia cap norma perquè no calia. Mon pare tenia l'aparell, o siga, la pantalla, per a poder-hi veure els DVD, però no tenia antena. Tampoc no em podia clavar en Internet, si ell no hi era. Per la resta, podia llegir, podia dibuixar, podia escriure, podia escoltar música. Bé, ja és fàcil de deduir que «havíem fet un pla estratègic» no descriu exactament la realitat. Però era de la manera com mon pare parlava a vegades, en plural, com si fos cosa de tots dos. I no. Tanmateix, tot això no em venia de nou. En tots aquests temes, els meus pares eren de la mateixa opinió. Per no tenir, jo no tenia ni telèfon mòbil. L'única de tota la classe. Potser de tot l'institut. Jo havia pensat que, tal volta als catorze, mon pare me'n regalaria un. Unes quantes xiques del meu institut, filles de pares separats, com jo, m'havien assegurat que, quan els pares se separen, et fan més regals. Sobretot el pare. Però el meu és un artista, què hi farem! És un actor. És homosexual. És diferent.
Ara, de llibres, de música, de pel·lícules..., per a parar un tren! O dues dotzenes. I, per tal que jo no em mogués més del compte, la vespra me n'havia preparat un munt.
-Has llegit Robinson Crusoe?
-No.
-Has llegit L'illa del tresor?
-No.
-Has llegit res d'Ursula K. Leguin?
-De qui?
- Un mag de Terramar?
-Què intentes, pare, amb tants llibres de mar?
-Potser que viatges.
-No sé si en tinc tantes ganes.
-Ja te'n vindran, no passes pena.
De manera que, allà mateix, a la tauleta, a la vora del llit, m'hi havia deixat preparat un arsenal de llibres, perquè començàs a viatjar.
-Les pel·lícules, les pots mirar a la vesprada -m'havia dit-. Després de dinar, o després de la migdiada, si en fas.
De tots, vaig triar Un mag de Terramar. Me n'agradava la portada. S'hi veia un home d'esquena. Un home que mirava la mar, i en la mar, molt a prop, hi havia un vaixell de vela, un vaixell petit. L'home que mirava semblava gran, portava un capell i, potser pel títol, em va semblar un mag, tot i que tal volta era per la manera com es vestia. Devora el peu de la dreta, s'hi veia el final d'una vara que devia portar agafada amb la mà dreta, però això només ho endevinava, perquè el quadre era tallat; segons que deien a contraportada, era el fragment d'un quadre d'un pintor que es deia Caspar David Friedrich, titulat Les tres edats. Al fons de la mar es veia el cel, del color del capvespre. Encara que, el llibre, només l'havia triat per aquella imatge, he de dir que tot seguit m'hi vaig endinsar de tal manera que, quan vaig adonar-me'n, ja havien passat més de dues hores.
Vaig alçar-me per anar al bany. A la tornada vaig mirar per la finestra. Amb una crossa vaig apuntar enllà, com si jo també portàs en les mans un bastó d'olivera i tingués el poder dels encanteris, dels sortilegis, de la màgia. Vaig apuntar a un dels finestrals d'aquella fàbrica abandonada i vaig pronunciar un encanteri d'obertura. I en el moment que l'encanteri tocà el vidre el finestral va obrir-se màgicament. Vaig acostar-me més a la finestra, per poder-lo veure millor, però a tanta distància no el distingia prou bé. I, tanmateix, hauria jurat...
Havent tornat al llit i al llibre, no vaig deixar-lo fins que vaig sentir-me molt identificada amb el personatge, en un moment que, com jo, anava mort de gana.
