Cinc dies. Més de 80 alumnes. Un repte: preparar una obra de dansa-teatre de 45 minuts i representar-la davant de centenars de persones. En esta aventura es van embarcar, per tercer curs consecutiu, alumnes del col·legi concertat Juan Comenius de València. L'activitat ordinària a l´aula es paralitza durant una setmana i les assignatures es deixen de costat perquè els estudiants, en este cas de 3r d'ESO, preparen una obra de dansa-teatre en només cinc dies, i que han de materialitzar en finalitzar la cinquena jornada de treball. Açò és possible gràcies a l´ajuda de la companyia De Loopers Dance2gether, que lideren projectes de dansa comunitària i han creat «Home, sweet home», una obra que denuncia la violència domèstica i masclista i la necessitat de les persones de trobar una llar i sentir-se «a casa».
«Modifiquem tots els horaris i el currículum i no hi ha més que dansa-teatre; els professors no tenen classe però han d´estar pendents i ajudar als coreògrafs», explica Paco Martí, director de Secundària i Batxillerat d´esta cooperativa d´ensenyament. Segons explica, el projecte Five days to dance -que desenvoluparen la setmana passada i que acabà divendres amb una espectacular actuació a l'AUMA de Picassent- no consistix només en aprendre la coreografia. «Hi ha un treball anterior que fem en totes les assignatures, sobretot en Ètica, però també en les lingüístiques. Posteriorment també hi ha una reflexió», apunta Martí.
El centre va contactar amb els coreògrafs Amaya Lubeigt i Wilfried van Poppel després de vore el premiat i exitós documental Five days to dance (2014), dels valencians Rafa Molés i Pepe Andreu, que relata l'experiència a un centre educatiu basc. Així, a través de la dansa-teatre, fa dos cursos al Juan Comenius treballaren sobre l´esclavitud infantil i els menors soldats, i el curs passat els alumnes descobriren la crisi dels refugiats. «Èticament és una postura clara», recalca el director.
Per al centre, «és un projecte molt important perquè directament incidix en la convivència del grup», asseguren els docents. «Som un centre molt gran, tenim des d´Infantil fins a FP i en 3r d´ESO considerem que és on apareixen problemes de convivència que més tard es poden reproduir; així els agafem a temps», explica Martí. Amb estes setmanes de dansa comunitària, han comprovat que «hi ha un abans i un després, clarament». «La convivència del grup millora, i no tenim problemes de bullying», assegura. A més, els ajuda a exercitar l´expressió del seu cos, a millorar l´autoestima, i a saber treballar en grup. Amb este repte els alumnes també milloren la seua comunicació i la intel·ligència emocional.
Un compte enrere intens
«Repte» fou, sens dubte, la paraula més repetida al Juan Comenius la setmana passada. Per a aconseguir superar-ho, la motivació és un pilar bàsic. «No han de ser ballarins ni ballar bé, simplement han d´aconseguir un repte» que, per als alumnes de 13 i 14 anys, «és molt interessant perquè, a més, han de representar l´obra davant d´un públic, amb la transcendència que això té», matisa el director de Secundària.
Malgrat que els alumnes no són professionals de la dansa i la majoria mai han tingut cap contacte amb el ball, Wilfried van Poppel, un dels coreògrafs responsables, assegura que treballen amb ells «com si foren professionals, perquè han de donar-ho tot i vore fins a on poden arribar». «Tenim la sensació que els joves es conformen molt prompte i poden donar més, han d´esforçar-se i tindre el desig d´aconseguir alguna cosa», avisa el professional. En els assajos, el coreògraf alemany els ensenya la importància de l´expressivitat i el què es pot mostrar amb el cos, i anima als alumnes a interpretar l´obra «amb energia»; ho repetix constantment. «On anem si els joves de 14 o 15 anys tenen una actitud en el cos de persones de 70?», es pregunta Van Poppel.
Segons Amaya Lubeigt, el que més costa als alumnes «és agafar-s´ho seriosament, perdre la vergonya i concentrar-se i no enjugasar-se», ja que assagen a l´aire lliure, en les instal·lacions del centre.
Lubeigt detalla que el seu treball és transmetre la seua passió als estudiants. «Els contagiem, els ensenyem a fer les coses bé perquè és un plaer, i sabem que quant més posen de la seua part, més disfrutaran», assevera, i puntualitza: «no és que tenim confiança en ells, és que són certeses de la nostra experiència». «Al final, tots els alumnes acaben 'obrint-se' i quan ho fan són més grans i més forts», garantix.
La parella ha treballat molt la dansa comunitària a Alemanya, on té grups amb integrants des dels set fins als 70 anys i, arran del documental, fan molts projectes com el del Juan Comenius a Espanya. «Qualsevol persona que no siga professional també té dret a ballar i a gaudir», defensa.
«Quan els alumnes senten que poden fer-ho, agafen la responsabilitat i s´emocionen. La recompensa que els donem és per a ells: la sensació de responsabilitat i satisfacció, que és molt gran», apunta.
Malgrat que la tasca no és senzilla (en este cas s´ha hagut de coordinar a quasi 90 alumnes i en cinc dies han aprés els passos per a 45 minuts de coreografia), el repte sempre s´aconseguix amb molt d´èxit i, per exemple, el dimecres de la setmana passada, amb només dos dies d´assajos els alumnes ja eren capaços de representar escenes senceres. «No ens ho sembla, però són molt ràpids assimilant», remarca la coreògrafa, que treballa amb un equip d´ajudants.
Els alumnes del Juan Comenius no saberen els detalls del projecte fins al dilluns de la setmana passada, quan es posà en marxa. Fins que no arriben al cenre, Wilfred ni Amaya tampoc coneixen als joves ni com funcionarà la coreografia que han preparat. «Tenim una bàsica, perquè en cinc dies no hi ha temps per a fer experiments, i després la retoquem i adaptem. Per exemple, ací l´hem adaptat al gran nombre d´alumnes i als estudiants amb capacitats diferents», apunta. Sobre estos últims, Paco Martí explica que «participen com a qualsevol altre alumne, ballen igual i inclús, moltes vegades, expressen més», el què era important, ja que l´escola concertada promou «una educació inclusiva sempre».
Una experiència única
Per als alumnes, és una gran experiència. Abans de l'actuació a Picassent, Alejandro García i Lucía Gómez estaven convençuts de què el grup aconseguiria el repte, com així va ser. «Algunes coses són fàcils i altres més difícils, però si t´esforces, ho aconseguixes tot», apuntava el jove en un descans dels assajos. «La part que més m´agrada és en la qual eixim amb unes cadires, que col·loquem en un cercle i amb les quals ballem», afegia.
Per la seua part, per a Lucía ha sigut una «gran experiència», ja que mai havia actuat coordinada amb tantes persones. A més, també destacava el fet de poder treballar amb un equip de coreògrafs: «és un gran honor, perquè són molt bons i es nota».
Paco Martí considera que és «un projecte molt potent on tot són avantatges». «És molt emocionant i arriba a la fibra. Molts pares després de l´actuació ploren, ens donen l´enhorabona...», confessa. «Jo crec que l´alumnat no té suficient consciència del projecte, se n´adonen amb el temps. És una oportunitat que els regalem», manifesta.
