Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

L´epidèmia de tristesa

Juane Gumbau (Borriana, 1970) és llicenciat en Filologia i compagina l´ensenyament amb la creació d´històries per a públic infantil i juvenil. És autor de les novel·les L´àngel de la mort, Tal com caragols de mar, L´àngel redemptor, El clarió màgic del iaio Joan, El mecanisme d'Antiquitera i Un deute d'amor. A més de diversos contes i un llibre de viatges. A Bromera ha publicat també El viatge de Lluna a les muntanyes, Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre, i Èric i la Princesa dels Gels.

L´epidèmia de tristesa

Ningú va saber dir exactament en quin moment va començar, però un fatídic dia el poble de Viladolcesa va començar a entristir-se. Els gats van ser els primers animals que ho notaren, ja que perderen les ganes de córrer darrere de les graneres de les seues propietàries quan aquestes agranaven; a continuació, els van seguir els gossos, que no assenyalaven l´arribada dels amos ni botaven per aconseguir una deliciosa galleta. Més tard, es va deixar de sentir el cant de les caderneres i el cric-cric de les molestes serenates dels grills. Després, com una epidèmia imparable, la tristesa es va contagiar a les persones.

Per descomptat, el succés va ser gradual i unes persones ho van notar abans que unes altres. Els xiquets, al principi, s´hi van resistir, però finalment van cedir a la terrible tragèdia. La primera manifestació del mal va ser que Fidel, l´agranador, es va negar a saludar el senyor alcalde, cosa que sempre feia amb gust tots els matins de l´any. El senyor alcalde es va estranyar moltíssim, però ho va atribuir a una mala nit o un desdejuni indigest. Però aquesta actitud va començar a fer-se freqüent als carrers de la ciutat. Després de Fidel va vindre el cas de la senyora Flora, la dona més amable de Viladolcesa. Un matí calorós es trobava regant les flors del seu jardí quan va passar el senyor carter, acalorat i suant a doll. El senyor carter li va demanar un got d´aigua i, per a la seua sorpresa, la senyora Flora va fer cara de fàstic i no va voler donar-li´l. Més alarmant va ser el cas de Magdalena, la xiqueta més bonica de la ciutat, el somriure de la qual captivava tots els habitants. Havia eixit al carrer com cada dia, i també com sempre es va trobar Marcel·lí, el seu millor amic, però Magdalena no li dedicà el seu somriure; ni a ell ni a Maria, la seua millor amiga, ni al senyor forner, ni a Mercé, la botiguera, ni al senyor Hilari, ni a cap d´aquells amb qui es va topar pel carrer. Aquella situació no va passar desapercebuda al metge del poble, qui, després de detectar el mal, va muntar un dispositiu d´urgència que incloïa tots els habitants. Els va practicar una revisió mèdica a fons per a descobrir l´origen del problema, però els resultats van ser poc concloents: cara lànguida, desaparició del somriure, ulls extraviats i desproveïts de vida... Malgrat els seus esforços, no va trobar cura per a l´epidèmia, encara més, després d´examinar cada pacient, el pobre metge estava més trist.

Però el pitjor encara havia d´arribar. Era una vesprada assolellada del mes d´abril i la majoria d´habitants de Viladolcesa havien eixit a fer una volta per a gaudir de la calor primaveral. Marcel·lí passejava amb sa mare i amb Roser, la germana, una xiqueta alegre i riallera de quatre anys. A les cinc de la vesprada la temperatura era més que agradable, però de sobte la calor va desaparéixer i un fred gelat ho va inundar tot. La gent començà a tremolar i a tancar-se en les cases, era com si l´hivern haguera tornat a la ciutat. Marcel·lí, Roser i sa mare també van marxar ràpidament a casa, es van abrigar i van encendre la llar de foc, però no hi havia manera de llevar-se aquell fred glacial. I, per si això no fóra prou, Roser havia deixat de somriure. Va passar una setmana, i un mes i un altre; va arribar l´estiu i el fred va persistir. La gent tremolava a tothora: al matí, a la vesprada, en anar-se´n al llit. I ni tota la llenya del món podia calfar-los. I si era intens el fred, més ho era la sensació de tristesa, que anava en augment. Tant era així que la gent ja no s´esforçava a somriure, ja que veien que era un gest estèril. I així van passar els anys, l´un darrere l´altre, fins a arribar a deu. Viladolcesa s´havia convertit en el lloc més fred i trist del món.

El desé dia del desé mes del desé any de l´epidèmia, però, alguna cosa singular va succeir. Una de les pedres del mur d´una casa senyorial dels afores de la ciutat es va desprendre i es va estavellar contra el terra. Però, en lloc de quedar-se allí, va començar a rodar com si tinguera vida pròpia. Es va dirigir cap al poble i, redolant redolant, va entrar en la plaça; després de pegar un parell de voltes al voltant de la font es va encaminar per un dels carrers empedrats, pegant salts cada vegada que colpejava una llamborda que sobreeixia. En arribar a la cantonada de la barberia, va escollir el carrer de Marcel·lí, per on va passar a gran velocitat, quasi tombant la parada de fruita del senyor Manel, qui va pegar un bot en veure passar per davant l´enorme pedra. En una de les seues cabrioles, va passar fregant el barret de l´alcalde, qui va proferir una retafila d´improperis i va apuntar en la seua llibreta de tasques pendents la redacció d´una ordenança municipal per a prohibir la lliure circulació de tot objecte rodant. Finalment, la pedra es va detindre en colpejar la porta de l´última casa de Viladolcesa, on vivia Èric.

Èric tenia poc més d´un any quan va arribar l´epidèmia de tristesa, per tant, ara anava camí dels onze. Com la resta de xiquets del poble, també estava trist. Però contràriament als altres, ell feia esforços per no estar-ho, encara que amb prou faenes ho aconseguia. Era, doncs, ben diferent dels altres.

Èric vivia amb els seus pares, la seua germana Caterina i els iaios, Margarida i Fermí. No tenien una casa massa gran, però se les apanyaven bé. En sentir el colp, el iaio Fermí, que es disposava per al seu passeig diari, va obrir la porta, i es va sorprendre de trobar una pedra enfront de la casa.

-Que estrany! -es va dir-. Aquesta pedra no hauria d´estar ací.

El iaio va mirar la inesperada pedra per damunt de les ulleres, es va gratar els cabells blancs, va fregar la incipient barba i va concloure:

-Definitivament no hauria d´estar ací. És una de les pedres del mur de la mansió de la muntanya!

La visió de la pedra, o potser el record que evocava, va suscitar en el iaio un sentiment quasi oblidat. Després, va mirar el cel, tan gris i amenaçador que feia semblar més trist el poble, i va donar inici al seu passeig, pensarós. Poc temps després, un xiquet de pell bruna i cabells negres com les nits sense lluna va arribar a la casa. Anava carregat amb unes bosses, que havia arreplegat de la tenda, i va mirar amb curiositat la pedra que hi havia enfront de la porta. Els seus ulls, d´un blau intens, van escrutar la pedra sense arribar a comprendre què feia allí. Desistint de trobar una explicació, va entrar en casa. Després d´estar una estona per la planta baixa, va decidir pujar a les golfes a la recerca d´algun objecte amb el qual jugar.

Contràriament als altres xiquets, Èric jugava de tant en tant. La majoria dels menuts de la ciutat ni tan sols intentaven emprendre cap joc ja que sabien de bestreta que no anaven a divertir-se. El cas és que Èric va entrar en les golfes amb una estranya sensació a l´estómac i va escodrinyar l´estança, atapeïda d´andròmines de tot tipus, des de bicicletes antigues i rovellades fins a cassoles rebutjades per al seu ús en la cuina. Els ulls se li obriren de bat a bat. Era com si haguera descobert un gran tresor, i de fet així era: un autèntic tresor per a un xiquet! A més, la tristesa semblava haver-se esfumat.

Èric i la princesa dels gels

Juane Gumbau

«L´epidèmia de tristesa», relat extret del llibre Èric i la Princesa dels Gels

Compartir el artículo

stats