Tot havia canviat de sobte des de la mort de mon pare i semblava que les transformacions que havien capgirat la meua existència havien fet de mi una persona diferent, bastant menys reservat i tímid del que sempre havia estat. Així i tot, va ser molt dur comprovar que no tenia cap amic, almenys aquella mena d'amics autèntics en qui un pot confiar sense reserves: una persona amb qui compartir les preocupacions, els secrets, els més íntims anhels. De fet, cap dels meus coneguts, ni tampoc cap dels antics companys del col·legi privat on havia passat quasi tota la meua vida, es va interessar per mi des que m'havia canviat de casa. Devia ser per això, que em vaig quedar tan penjat de Li Bei.
Amb el temps, Li Bei i jo havíem arribat a establir una certa amistat. Ens agradava especialment compartir l'adoració que professàvem al vell Xiyou. Cheng Xiyou era un ancià encantador i de tracte bondadós, a pesar que es mostrava sempre molt reservat i tenia una mirada esquiva i impenetrable, endurida sens dubte pels rigors d'una llarga existència de privacions i d'adversitats. Conservava una salut de ferro, encara que, segons jo havia sentit a dir en una ocasió, aquell ancià molt prompte compliria els cent anys de vida.
Li Bei i jo compartíem també la mateixa antipatia pel cuiner Lou, del qual ens réiem sempre que podíem sense que ell se n'adonara. El cuiner tenia una aparença vulgar, de la qual sols destacava el seu cap molt redó i uns cabells com de cendra, i la seua pell molt lívida i picada de verola. Tot plegat, hi havia quelcom mesquí en el seu caràcter. Era, si més no, un individu esquerp i desagradable. Sha gua!, em deia sempre. Va ser gràcies a Li Bei que vaig saber que aquella expressió, sha gua, significava idiota, però això no va succeir fins que havia passat bastant de temps des que jo treballava al restaurant.
A més del vell Xiyou, de Li Bei i del cuiner Lou, de vegades arribaven alguns altres xinesos al restaurant Xiannu, gent de pas cap a un destí desconegut. En general, em semblaven sempre éssers misteriosos que arrossegaven una història trista a les seues espatles i un futur molt incert dibuixat en les seues desconfiades mirades. Hi arribaven un dia i s'hi instal·laven al petit habitatge, a la petita andana que hi havia a dalt del restaurant, i al matí següent havien marxat en silenci, sense deixar rastre.
L'origen de Li Bei m'era també desconegut. En un primer moment vaig creure que podia ser la néta de l'ancià Cheng Xiyou, perquè vaig establir inconscientment una relació amb el seu peculiar accent. De fet, la seua manera de parlar quan s'adreçaven a mi no s'assemblava a la del cuiner Lou, ni tampoc recordava cap llengua concreta, sinó que sonava a la meua orella, estranyament, com si fóra una suma, remota i pròxima alhora, de moltes llengües diferents. Finalment vaig saber que Li Bei havia arribat poques setmanes abans que jo al restaurant Xiannu i que buscava, en la meua ciutat, alguna persona amb la qual la unia algun parentesc o alguna relació que no vaig poder precisar aleshores.
Un altre dels misteris que envoltava Li Bei era el de la seua edat concreta, ja que, a pesar que era un poc més baixa que jo i que tenia l'aspecte d'una xiqueta de no més de dotze anys, ella no perdia l'ocasió de repetir-me una vegada i una altra que tenia més anys, bastant més edat del que poguera semblar.
En qualsevol cas, jo estava obsessionat per Li Bei i un dia, quan havia acabat de fer una comanda amb el vell ciclomotor, vaig voler confessar-li els meus sentiments per ella. De manera que vaig esperar a la porta de la cuina que ella passara i, quan la vaig veure arribar, vaig inflar el pit, vaig agafar aire i vaig eixir al seu pas, a la impensada.
No vaig aconseguir de Li Bei res més que una mirada d'enuig perquè, amb la sorpresa, li havia fet caure la safata amb les sobres d'una taula. Després, quan tots dos ens disposàvem a ajupir-nos per ordenar tot aquell desori, els nostres caps van xocar accidentalment i a ella se li va escapar una tímida rialla, que va ocultar amb les mans. Però amb la promesa d'amor que va significar per a mi aquell somriure, vaig esperar la pròxima oportunitat, que ja no podia fer-se esperar.
Va coincidir aleshores que una mestra del nou col·legi m'havia deixat una novel·la antiga de la biblioteca. En ella, el protagonista, un cavaller anomenat Tirant, es declarava a la princesa Carmesina tot emprant una senzilla argúcia: un petit espill tancat. Segons s'hi contava, el cavaller el va donar a la princesa i li va dir més o menys així: «Senyora, la imatge que hi veureu em pot donar la mort o la vida. Ordene-li la vostra altesa que tinga pietat de mi».
I la princesa va córrer a la seua cambra i va pensar que a dintre es trobaria pintat el retrat d'una altra dama. Tanmateix, el que hi va veure va ser la seua pròpia imatge reflectida en un mirall, i així, d'una manera inesperada, va saber la princesa Carmesina que Tirant l'estimava.
Vaig decidir que imitaria aquella manera tan bonica de declarar-se, per això vaig agafar de l'habitació de ma mare un petit espill de butxaca que s'obria com si fóra un llibret, i vaig esperar una bona ocasió per a confessar el meu amor a Li Bei.
Aquella mateixa nit, vaig esperar que marxara l'última parella del restaurant i vaig ajudar Li Bei i el vell Xiyou a endreçar el local. Vaig haver d'insistir perquè ella em permetera acompanyar-la a traure la brossa. Vam arrossegar pesadament la gran galleda amb el fem pel mig del carrer, fins al contenidor que hi havia en una cantonada. Era diumenge, quasi mitjanit. Les llambordes del sòl estaven humides per la pluja i brillaven amb els reflexos tènues dels fanals i de la llum d'una tímida lluna, que s'amagava contínuament entre els núvols.
No se sentia cap soroll excepte els nostres passos pel carrer. Durant un moment va fer l'efecte que estàvem sols en tota la ciutat, entre aquell laberint de cases deshabitades. Tot en aquell barri vell em semblava aleshores igualment decadent i ombrívol. Vaig agafar Li Bei per la mà i la vaig portar fins a un racó discret. Ella em va seguir sense oposar-se i em va mirar en silenci amb els seus ulls oblics que eren com dues ratlles de tinta, tan encisadors i tan expressius que semblava que em parlaven. Em vaig armar de valor. Li vaig donar l'espill tancat. Li vaig dir que a dintre trobaria la imatge de la persona de la qual jo estava enamorat.
Aleshores, va ocórrer un fet imprevist, perquè, a pesar que Li Bei havia obert l'espill i havia mirat en el seu interior, l'expressió de la seua cara no va ser de felicitat, ni tampoc d'alegria, ni tan sols de sorpresa, sinó que un incert i inexplicable terror es va dibuixar en el seu rostre, com si la seua pròpia imatge, matisada per la poca llum d'aquell racó, li resultara incomprensiblement desagradable, estranyament horrible.
Va tancar l'espill de sobte i me'l va llançar, espantada. Tot seguit se'n va anar, posseïda per una incomprensible paüra. En aquell moment no vaig saber com interpretar aquella estranya reacció de Li Bei en contemplar
la seua pròpia imatge, perquè, als meus ulls, ella continuava sent la xiqueta més bella i encisadora que jo havia pogut contemplar mai.
