Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

El conte del dimecres (Infantil)

Alícia a la caseta del conill

Alícia a la caseta del conill

Era el Conill Blanc, que tornava a trot lent i mirava ansiosament al seu voltant mentre avançava, com si haguera perdut alguna cosa; i ella el va sentir dir entre dents, per a si mateix:

-La Duquessa! La Duquessa! Per les meues potes! Per la meua pell i els meus bigots! Em farà executar, tan segur com que els furons són furons. ¿On em deuen haver caigut?

Alícia va endevinar de seguida que buscava el ventall i el parell de guants blancs de cabritilla, i, molt sol·lícita, va començar a buscar-los arreu, però no els veia enlloc; tot pareixia haver canviat des del moment que havia estat nadant al bassal, i la sala gran, amb la taula de vidre i la porteta, havia desaparegut completament.

Molt prompte, el Conill va reparar en Alícia, que buscava per tots els racons, i li va cridar amb to enfadat:

-Ei, Mary Ann, ¿què fas tu ací? Corre cap a casa de seguida i dus-me un parell de guants i un ventall! Ràpid, ara mateix!

Alícia estava tan espantada que va eixir corrents immediatament en la direcció que ell assenyalava, sense intentar explicar-li l´error que havia comés.

«M´ha pres per la seua criada», es va dir mentre corria. «Quina sorpresa s´endurà quan descobrisca qui sóc realment! Però val més que li duga el ventall i els guants...; si els puc trobar, naturalment.»

Mentre es deia això, va topar amb una caseta molt pulcra, i a la porta hi va trobar una placa lluent de llautó on hi havia gravat el nom «conill b.». Hi va entrar sense tocar a la porta i va córrer escales amunt, amb molta por de trobar-se la Mary Ann real i de ser expulsada de la casa abans d´haver trobat el ventall i els guants.

«Sí que és estrany», es va dir Alícia, «això de fer encàrrecs per a un conill! Supose que després serà Dinah qui em voldrà donar ordes perquè faça encàrrecs també per a ella!».

I va començar a imaginar-se quina mena de coses passarien: «Senyoreta Alícia! Vinga ací immediatament, i prepare´s per a fer una passejada!». «Ara mateix vinc, senyora! Abans, però, he de vigilar que el ratolí no s´escape.»

«Amb tot», va continuar dient-se Alícia, «no crec que deixaren que Dinah s´estiguera a casa si començara a donar ordes a la gent d´eixa manera!».

Mentrestant, Alícia havia pogut entrar en una habitació xicoteta i ordenada on hi havia una taula al costat de la finestra, i damunt (tal com esperava), un ventall i dos o tres parells de guantets blancs de cabritilla. Va prendre el ventall i un parell de guants, i ja estava a punt d´eixir de la cambra, quan la seua mirada va entropessar amb una botelleta que hi havia prop de l´espill. Aquesta vegada no hi havia cap etiqueta amb les paraules «beu-me»; amb tot, la va destapar i se la va endur als llavis.

«Cada vegada que menge o bec alguna cosa passen coses interessants», es va dir, «així que a veure què fa aquesta botella. Espere que em faça tornar a créixer, perquè ja estic farta de ser tan xicoteta!».

En efecte, així va ser, i molt més prompte del que esperava: abans que s´haguera begut mitja botella, es va trobar que el seu cap feia pressió contra el sostre, i es va haver d´inclinar per a no trencar-se el coll. Va deixar immediatament la botella a terra, dient-se: «Ja n´hi ha prou... Espere no créixer més... Tal com estan les coses, ja no puc eixir per la porta... No hauria d´haver begut tant!».

Però, ai, ja era massa tard per a lamentar-se´n! Va continuar creixent i creixent, i molt prompte es va haver d´agenollar a terra; al cap de no res, no hi havia espai ni tan sols per a això, i va intentar veure què passava si es gitava amb un colze contra la porta i l´altre braç enroscat al voltant del cap. Així i tot, continuava creixent, i, com a últim recurs, va traure un braç per la finestra, i va ficar un peu pel fumeral, i es va dir: «Passe el que passe, ja no puc fer res més. Pobra de mi! ¿I ara, què?».

Afortunadament per a Alícia, la botelleta màgica ja havia fet tot l´efecte, i va deixar de créixer; amb tot, estava molt incòmoda, i, com que no pareixia haver-hi cap mena de possibilitat d´eixir mai més de l´habitació, no és d´estranyar que se sentira desgraciada.

«S´estava molt més bé a casa», va pensar la pobra Alícia, «quan una no creixia ni s´encongia a tothora, ni rebent ordes de ratolins i conills. Quasi hauria sigut millor que no m´haguera ficat en eixa conillera! I amb tot..., amb tot..., mira que és curiosa, aquesta vida que duc ara! ¿Què em deu haver passat? Quan acostumava a llegir contes de fades, em figurava que aquest tipus de coses no passaven mai, i ara mira com em veig! Hi hauria d´haver un llibre sobre mi, ja ho crec! Quan siga gran, n´escriuré un... Tot i que ja sóc gran», va afegir amb to afligit; «almenys ací no tinc lloc per a créixer més.

»Però aleshores», va continuar Alícia, «¿ja no arribaré a ser mai més gran que ara? En certa mesura serà un consol, això de no fer-me mai major. Però després, haver d´estar sempre estudiant... Oh, això sí que no m´agradaria gens!

»Que fava que ets, Alícia!», es va respondre a si mateixa. «¿Com vols estudiar ací? ¿No veus que a penes hi ha espai per a tu, i menys encara per a cap llibre?»

I així va continuar, representant primer un paper i després l´altre, i donant lloc a una bona conversa. Al cap d´uns pocs minuts, però, va sentir una veu a fora, i es va parar a escoltar.

-Mary Ann! Mary Ann! -va fer la veu-. Dus-me els guants ara mateix!

Aleshores es va sentir un lleu tamborineig de passos per l´escala. Alícia va entendre que era el Conill, que la venia a buscar, i es va posar a tremolar de tal manera que va sacsar tota la casa; havia oblidat completament que ara era unes mil vegades més gran que el Conill, i que no tenia cap motiu per a tindre´n por.

Compartir el artículo

stats