Feia un temps extraordinàriament bo i sense cap núvol que no deixara veure el cel ple d'estrelles. Peter volava sentint l'aire càlid de la nit. No obstant això, observava estranyat que, per tots els racons, hi havia fogueres menudes que la gent encenia per ajuntar-se al seu voltant, com si fóra hivern i fera fred. Sobretot, a vora mar: en la mateixa arena de la platja.
Però també en molts altres llocs i pobles a tot el llarg d'aquell país litoral que Peter visitava per segona vegada. Gràcies a això, com que hi havia molta gent a fora de les cases, a Peter no li costà massa, preguntant ací i preguntant allà, trobar el casal de la Falla Plaça Malva.
-Quina alegria! -cridà Carla en veure'l-. No pensava que tornaries tan prompte!
I sense perdre ni un segon, la xiqueta dels ulls blaus li presentà la resta dels xiquets i de les xiquetes que, acompanyats pels pares, celebraven la festa de Sant Joan al casal.
A partir d'aquell dia Peter tornà al casal quasi tots els mesos i començà a conéixer els membres d'aquella comissió fallera. Als xiquets i a les xiquetes, sobretot. Es va fer amic de la fallera major infantil, Maria, d'ulls també molt blaus com els de Carla i de cabells grocs com l'or; del president, Daniel, que pareixia un milhomes amb la seua manera de parlar pausada, i de tots els altres.
També començà a ser conegut pels adults, encara que aquests estaven sempre ocupats. Per això preferia jugar amb els menuts, encara que quan hi havia bunyols, un menjar que ell mai no havia vist en cap lloc, deixava els xiquets i es posava a la primera fila de les taules i fins que no s'acabaven no parava de menjar-ne.
-Què! T'agraden els bunyols, veritat? -li digué una nit Lídia, la fallera major, i Peter, agafat de sorpresa, es girà i contemplà la jove.
-Sí, molt! -contestà i, de seguida, notà que les galtes se li encenien de colp, potser, per primera vegada en molts anys. Peter es quedà mirant Lídia i el record li portà la imatge de Wendy.
Per sort, Carla li parlà i Peter tornà de nou a la realitat.
-Hui et presentaré uns homes molt importants per a la nostra comissió. Ells són enguany els nostres presidents. Com que cap faller no ha volgut fer-se'n càrrec en solitari, la falla ha tornat a confiar en els huit, perquè tots han sigut ja amb anterioritat presidents de la falla.
Peter es veié rodejat per tots aquells homes i, en un primer moment, es va sentir inquiet i indefens. La seua grandària impressionava, com també el volum d'algunes de les panxes.
Però, en observar-los atentament, Peter es tranquil·litzà. No hi havia cap dubte. Aquells homes tenien unes faccions de cara inconfusibles.
-Però si sou els meus xiquets perduts del País de Mai Més! -cridà content i, per primera vegada, es posà a volar davant de tots.
Els fallers i les falleres de la comissió presents al casal començaren a aplaudir-lo pensant que aquell xiquet una miqueta estrany que sempre vestia de verd disfressat com Peter Pan feia volantins.
I com que les festes falleres ja començaven a estar a prop, i l'alegria ho omplia ja tot, els qui escoltaren les paraules de Peter es van posar a riure. I més encara, en escoltar les paraules del president infantil:
-Home! Jo no sé si són els xiquets perduts, però el que sí que sé és que són els presidents perduts en el laberint del càrrec.
-No hi ha manera que deixen de tindre faenes en la falla -rematà Fran, que, sens dubte, era el millor amic de Daniel.
I des d'aquell dia Peter es mostrà encara més predisposat a visitar el casal d'aquella falla tan acollidora, plena de gent agradable i amistosa.
A més, hi havia una cosa que a Peter li encantava. Deixant de banda els bunyols, es tornava boig cada vegada que a la falla es posaven, per un motiu o per un altre, a tirar coets i encendre traques. Tant li agradaven que, en conéixer-los i en saber com es feien explotar, va començar a endur-se'n al seu país cada vegada que venia al nostre.
A la tornada de cada viatge, Peter visitava sigil·losament el vaixell dels pirates, a la matinada, quan encara dormien com una marmota, entre roncs i bufits.
«Plof! Plof! Plataplof, plof, plof, boom!», retronaven els coets i les traques i tota la tripulació es despertava sobresaltada.
-Maleït sigues, Peter! -cridava Smee-. Si estiguera ací el capità Garfi, rebries un bon merescut!
-Ha, ha, ha! -reia Peter i sobrevolava el vaixell, mentre els pirates el perseguien desordenadament.
-Prepareu els canons -ordenava sempre el primer oficial.
Però no arribaven mai a temps de disparar, perquè Campaneta es presentava abans i convencia Peter perquè els deixara tranquils. Aleshores, els indis es posaven a tocar els tambors i les sirenes eixien a cantar, fet que provocava encara més la irritació dels pirates, que juraven una i mil vegades venjar-se de Peter.
-Capità Smee -li digué un dia un dels cuiners del vaixell, visiblement molest perquè la despertada havia estat especialment escandalosa-. Si no vol que ens morim d'un ensurt, hem de fer alguna cosa i prompte.
-Sí, però quina? -contestà el bonàs de Smee.
-Hauríem de seguir Peter en una de les seues eixides per a descobrir on va i on aconsegueix eixe maleït i infernal material explosiu.
-Sí, sí, em sembla una bona idea -acceptà pensatiu el capità Smee.
Mentrestant, Peter passava plàcidament el temps volant per l'illa del País de Mai Més fins que arribava l'hora desitjada de tornar al País dels Collverds. L'última vegada ja li havien dit que a la pròxima visita viuria, per fi, la festa de les falles, de la qual coneixia ja prou coses perquè, tant Carla com la resta de xiquets i xiquetes, li n'havien explicat els aspectes més importants.
Però, com tots sabeu, no hi ha res que es puga comparar a viure les festes en el lloc i en directe i Peter ho sabia. I, per això, no s'oblidà d'acudir puntualment a la cita i la vespra de les festes visità la plaça Malva d'Alzira, on es plantava ja la falla gran i també la infantil dels seus amics.
Es veia molta gent pel carrer i més tràfec de l'habitual. A poc a poc, el monument prengué cos i els vianants que passaven per allí es quedaven mirant els qui treballaven i feien comentaris.
A la nit, en fer-se fosc, les dues falles estaven ja muntades. Només quedaven els retocs finals.
La gent començava a acudir per tots els carrerons que desembocaven a la plaça i es respirava un ambient de festa evident. De tant en tant, sonava algun coet i, en un racó de la plaça, un grup de fallers i de falleres preparava les brases d'un foc generós que havia de servir per a preparar la torrada d'embotit amb què soparien tots els presents.
Peter estava entusiasmat. No havia viscut mai un ambient com aquell. Jugava amb els seus amics i també ajudava els seus estimats presidents perduts a portar cartells d'un lloc a un altre o bé a fer qualsevol cosa que li ordenaven.
De sobte, quan més gent hi havia, es va fer un silenci estrany. Per uns segons, que semblaren eterns, cap coet no explotà i cap soroll no alterà les converses cridaneres de la nit.
Però, de sobte, se sentí un crit terrorífic.
-Xe, i el foc? S'ha apagat el foc!
Tot el món regirà les butxaques i mirà a un costat i l'altre, però en cap lloc no van trobar res per a tornar a encendre'l. El foc havia desaparegut inoportunament.
-I ara què fem amb les llonganisses? -es preguntaren tots a l'una els presidents.
