Quines són les principals causes de l'abandó escolar prematur?
L'abandó escolar és multidimensional, no s'explica per un únic factor i en ell intervenen elements de tipus laboral, familiar, personal i escolar. En la meua recerca he intentat posar de manifest que el mercat de treball i l'estructura productiva ho expliquen, però que no és suficient ja que passen coses a nivell de sistema educatiu, de relacions entre professorat i alumnat i de models curriculars, que indiquen per què determinats grups socials estan més o menys vinculats amb el seu procés educatiu.
Un article seu recull que el perfil dels qui abandonen el sistema educatiu és el d'un xic, d'un nivell socioeconòmic baix, estranger i d'una minoria ètnica. Per què?
Efectivament. La desigualtat per classe, gènere i per etnicitat no es dóna només en l'abandó, sinó en tots els indicadors de repetició, graduació, de transicions educatives... El nostre sistema educatiu encara no és suficientment capaç de donar resposta als diferents perfils socials d'alumnes i de famílies i este és un element molt important. Aleshores, la pregunta és de quina manera el nostre sistema compensa la desigualtat de partida o, per contra, la reproduïx.
I com la reproduïx?
Hi ha múltiples mecanismes més o menys visibles i explícits. Un molt clar són els patrons curriculars. Tot el coneixement que se suposa vàlid i legítim a l'escola no és neutral en termes de classe social, d'etnicitat ni de raça.
Pot posar un exemple?
El nostre sistema educatiu està molt més marcat pel coneixement intel·lectual que pel manual. Este últim, en la majoria de casos i sobretot en Secundària, s'utilitza només per a aquells alumnes que no arriben al nivell.
Quins altres mecanismes també reproduïxen la desigualtat?
Els de participació escola-família, als canals oficials de treball, suport i comunicació. Hi ha un element claríssim de com el capital cultural de famílies de major posició social penetra i es reproduïx a l'espai educatiu. També, en la composició social dels centres tenim un sistema molt segregat, amb escoles en què la majoria d'alumnes són de classe mitjana i unes altres on passa tot el contrari.
Com es pot acabar amb esta situació?
Estes dades i dinàmiques posen de manifest que hi ha espai per a la política educativa i, en principi, això és una bona notícia perquè si tot s'explicara per elements externs, no podríem fer res.
I què es pot fer?
No tot passa pels docents, però són molt importants. Les polítiques i les reformes no s'apliquen en el no-res; han de ser interpretades pels docents. Hi ha un espai d'intervenció molt important en la formació docent -tant la inicial com quan estan treballant-. Necessiten formar-se en desigualtat, ser capaços d'identificar estereotips, perquè molta recerca apunta que les expectatives estan marcades per l'origen social dels alumnes. I és molt important incidir en les seues condicions de treball: si els docents canvien de centre constantment i tenen una situació de precarietat laboral súper elevada, és impossible construir projectes.
Quines altres mesures han d'aplicar-se?
El Batxillerat i la Formació Professional (FP) seguixen tenint un prestigi radicalment diferent i un finançament públic que no tenen res a vore.
Alguna més?
Replantejar i repensar la lògica de l'Educació Secundària Obligatòria (ESO) per avançar cap a un model més personalitzat d'aprendre i ensenyar. L'ESO continua sent molt uniformitzadora; atén la diversitat de forma excepcional. A nivell d'estructura, el nostre sistema està infrafinançat; fa falta augmentar la inversió perquè sense recursos no es pot fer res.
És massa la pressió que hi ha sobre els docents en el tema de l'abandó escolar?
Sí. És important diferenciar entre dos conceptes: una cosa és responsabilització i una altra molt diferent, culpabilització. La primera responsabilitat per l'equitat educativa és de l'Administració, però la segona, dels equips docents, que tenen responsabilitat en les possibilitats d'èxit, fracàs i abandó dels seus alumnes perquè generen oportunitats o les tanquen. El nivell de pressió és molt elevat, però moltes vegades els docents no tenen les condicions laborals, professionals o formatives per fer el que se'ls demana.
És possible una escola més atractiva per als xiquets, xiquetes i adolescents?
En mirar com funcionen els centres de Primària i Secundària veiem que a mesura que augmenta el nivell, el sistema es torna més academicista, en el sentit negatiu de la paraula. Com més s'avança, menys es treballa per projectes i més asseguts amb el llibre de text. Els xavals que abandonen, el que posen sobre la taula no és l'estímul del mercat laboral, sinó l'avorriment que vivien en el sistema educatiu: «M'avorrisc, no sé per a què servix i no em sent vinculat». Hem de vore com generem un sistema en el qual es puga aprendre des del gust i no des de la tortura. És molt important perquè, més enllà dels que abandonen, hi ha molts joves que no ho fan, però que s'avorrixen de manera sobirana durant el seu pas per l'ESO. I bé, no sé si ens podem permetre un sistema en el qual els nostres joves s'estiguen avorrint quotidianament.
Quin paper han de jugar les famílies?
La família és molt rellevant, però està condicionada per la desigualtat. La forma en què l'escola es relaciona amb la família, amb fantàstiques excepcions, seguix estant pensada des de la lògica que la primera té la informació i la segona és cridada en moments específics per consultar-li coses. Moltes famílies senten que no pertanyen i no saben com aportar a l'espai escolar, i en Secundària és encara més important. Moltes vegades la falta de participació de la classe treballadora s'explica com a falta d'interès, però potser no participe perquè no m'interessa o també perquè no em sent cridada o no tinc temps. No he conegut a cap família que no valore l'educació dels seus fills. La família és essencial, cal vore com se'ls dóna cabuda i legitimitat.
