En un principi, la gent es pensa que allò forma part de la festa, i riu.
Però les rialles es tallen de colp. Exactament quan el vehicle es llança directe contra ells. El conductor sua desesperat, toca la botzina i demana amb una mà que s´aparten. Ha perdut el control!
Jaume reconeix la furgoneta de l´any de la polca del seu amic Nooman. I sap que passa alguna cosa. La confusió és enorme.
Mares, iaios i iaies s´apressen a salvar els més menudets. I vet ací un esclafit més fort encara i el motor es para en sec, a tres metres de la primera persona. Però la fumera continua endavant, més negra i consistent que mai, i arriba a la colla d´espectadors i espectadores i els cobreix de boira espessa€
Tots s´arrapen a la porta tancada de l´escola, tossint i cridant. Martí, el director, amb una disfressa de cocodril, s´afanya a obrir i la gentada, espaordida, es llança pati endins perseguida pel pànic.
Però els xavals majors, aquells que visten com damisel·les de pel·lícula d´humor, s´apropen al vehicle sense fer cas dels crits que els ordenen apartar-se´n. I Jaume s´hi acosta amb ells.
Són els únics que s´animen a obrir la porta de darrere perquè baixen dos xiquets autènticament espantats: Nooman i el seu germà menut.
I arriben a temps de miracle, perquè a l´instant el conductor abandona la furgoneta a tota velocitat. El motor es despenja del xassís i pega un colp fort a terra. Comença a cremar tot, amb flames menudes, pudents, mecàniques, agressives. Apareixen uns homes amb extintors, tres veïns decidits, i ruixen aquella ferralla.
Ara els xiquets i xiquetes que ja estan dins de l´escola intenten eixir, i els de fora es neguen a entrar: tothom vol gaudir de l´espectacle.
Amb esforç, mares, iaios, iaies i mestres aconsegueixen aplegar l´alumnat al pati i calmar un poc els ànims. I envien cada xiquet i cada xiqueta a la seua classe perquè s´asserenen i per organitzar la cercavila.
Per sort, no han de lamentar víctimes. La furgoneta, això sí, queda completament destrossada. El pare de Nooman es porta les mans a la cara, lamentant l´accident.
La festa ha començat malament.
A la classe de quart, Nooman plora desconsolat. Els companys i companyes caminen amunt i avall comentant la tragèdia. De tant en tant s´apropen al xaval, l´envolten i intenten consolar-lo.
Hi ha un ambient de guirigall apagat. Tots i totes parlen alhora, baixet, d´una manera raonable i li diuen coses de majors, com per exemple:
-Vinga, si encara hauries d´estar content perquè a ningú de la família li ha passat res.
-Era d´esperar, no creus? La furgoneta tenia més anys que la meua iaia.
-Mon pare ha dit que ara les de segona mà van molt barates. En podeu comprar una€
-Oblida l´accident, home! Hui és Carnestoltes!
En acabant, continuen els seus passejos nerviosos, per grupets.
Jaume entra l´últim i, de seguida, el deixen arribar fins al centre del cercle, perquè saben que és el millor amic del xaval. Una vegada al seu costat, tracta d´animar-lo posant-li un braç al muscle, molt espaiat.
Visten les disfresses acabades d´estrenar. Però a pesar de les carasses que tapen els sentiments, es nota de seguida que hi ha tristesa i preocupació.
Les converses es van apagant i Nooman continua plorant, sacsejant els muscles, amb el cap de girafa a la mà, penjant, caigut, com si fóra un trasto. Val a dir que molts xiquets i xiquetes del seu país no es disfressen, però a ell i al seu germà sempre els ha agradat.
Té els ulls, grandíssims i negres, banyats. I balbuceja frases, de pressa, barrejant idiomes. L´únic que se li entén perfectament, potser perquè ho ha repetit més de mil vegades, és:
-Ja no podrem anar-nos-en, ja no podrem anar-nos-en€
-Què dius, Nooman? -demana una de les girafes. Els companys i companyes endevinen que es tracta d´Elena.
-És que hui, quan acabe l´escola, se n´anaven al seu país, a la boda d´una tia. Ara la furgoneta ha quedat inservible i els tocarà quedar-se ací -aclareix Jaume, l´única persona que ha continuat vora l´amic, sense abandonar-lo ni un instant.
La nova informació provoca més comentaris sobre la mala sort del xiquet. Resulta difícil trobar-hi una bona solució. I és aleshores, quan molt de sobte, impulsivament, Jaume amolla:
-No et preocupes, Nooman, mon pare us deixarà la seua.
La frase li ha eixit clara, d´una glopada, espontània. Es fa un silenci de mort.
-La nova? -pregunta, incrèdul, un company.
-La que us portaren ahir? -al·lucina una companya.
-No en tenim cap altra -respon Jaume amb lògica.
I a l´instant, tota la classe s´aboca a les finestres, la majoria llevant-se els caps per a observar millor. Des d´allà es veu perfectament la finca on viu Jaume i la seua família. I contemplen, aparcada a la porta, una furgoneta sense estrenar, de set places, roja, resplendent i atractiva com una llepolia. La portaren ahir a la vesprada.
La gent del barri féu cua per conéixer-la, i a tots els semblà més gran i espaiosa per dins del que s´endevinava per fora. I a tots se´ls obriren les boques observant les tres files de seients. A tots se´ls obriren els narius respirant-ne l´olor marejadora, de nova de trinca.
El que més emociona a la gent del barri és que costa una barbaritat: 77.777 euros, impostos inclosos.
La furgoneta i el seu preu és la notícia de la setmana.
En fi, la classe s´amuntega vora la finestra sense traure-li els ulls de damunt, i ja imaginen que hi viatgen per llocs interessants i desconeguts.
En aquest precís moment apareix la mare de Jaume i s´entretenen espiant-la. Amb un esprai a la mà dreta i un plomall a l´esquerra, la vaporitza i la torca una vegada i una altra. I lleva la pols inexistent amb la mateixa delicadesa que si es tractara d´un diamant. Al final llueix com un espill roig.
Passada la primera impressió impressionant, i després de comprovar per centèsima vegada que la furgoneta impacta, els companys i companyes miren Jaume com si fóra boig.
-Ton pare no els la deixarà -diu Agnés convençuda.
-Per què? -pregunta Jaume.
-Perquè no -contesta Elena.
-Quina raó més evident! Doncs jo estic seguríssim que ho farà, i ben a gust -replica el xaval.
-L´únic seguríssim és que estàs com una cabra. Ningú no presta un cotxe tan bo i tan nou. Per què ho havia de fer? -ara parla Tonet, el més viu del grup.
-Perquè sí -diu Jaume, i a cada moment es troba més convençut.
-Tu també tens raons molt evidents! Mira, si fóra meua es quedaria dins de casa, segura i protegida. Bo és mon pare per a les seues coses! Imagineu: fins i tot tanca el seu Ford amb clau quan el deixa a la cotxera! Diu que no li agrada prestar-lo ni a ma mare, que és la seua dona€ -parla Blai, un company sincer, assenyat i bona persona.
-I el meu pare tampoc. Ficaria la mà al foc -fa Laia.
-Però el meu sí -insisteix Jaume. -A mi em pareix malament el que dius -continua Blai-, perquè la furgoneta no és teua. És injust que faces promeses que no podràs complir. I, per acabar-ho d´adobar, ton pare es molestarà prou si parlem d´aquestes coses ací, a la classe. Almenys el meu es molestaria de veritat.
-I el meu!
-I el meu!
I així, pràcticament tots i totes hi estan d´acord.
-D´acord -fa Jaume-, potser mon pare és diferent.
-Diferent? -s´estranyen els companys. Per a ells i elles tots els pares són iguals.
-Sí. Estic segur que deixarà la furgoneta, seguríssim.
