Aquesta història que ara us contaré va esdevenir ja fa molts anys al poblet de Sollana, on els dies d´hivern fumejaven les blanques ximeneres assenyalant que les llars eren enceses, i a la primavera, els camps del voltant l´impregnaven d´una suau aroma de flor del taronger. Allí vivien, feliços, Nelo i Marieta, un matrimoni encisador que, de tan enamorats com estaven, no sabien què fer-se l´un amb l´altre.
Ell treballava un tros de terra que tenien a la partida de Paretes, no lluny de la seua modesta llar.
Anava tots els dies amb Sultana, una haca jove i valenta que l´ajudava en totes les faenes del camp; tant la feia llaurar i garbejar com carrejar els fruits de les collites.
Anaven passant a força del treball de Nelo i també de Marieta, que, moltes vegades, després d´acabar la faena de la casa també l´ajudava. Quan venia el bon oratge, ella tots els dies li portava el dinar al camp. De camí, ja sentia l´ardent veu de Nelo:
-Arri haca, Sultana!
O també:
-Sooooo€ haca! —amb veu més assossegada.
Marieta, d´un bon tros lluny cridava Nelo amb el semblant somrient i el braç enlairat, fins que feia cap al lloc on ell estava i s´estrenyien en una forta abraçada. Al migjorn, quan el sol assolia el punt més alt al cel, els dos, asseguts a la brossa tova del marge, començaven a dinar de bona gana. Tot seguit, descansaven una estona i després€ una altra vegada al solc, fins que el sol del capvespre començava a desaparéixer per ponent.
Així passaven els dies i, per augmentar més -si és que això era possible- la seua felicitat, nasqué un xiquet, el qual, perquè era el primogènit i per no llevar el nom del pare, tal com mana la tradició, anomenaren Nelet.
L´any següent, Marieta, enmig de l´alegria de tots, va tindre un segon fill, al qual posaren de nom Joan.
Els dos germans creixien feliços com peixos en l´aigua. En passar cinc anys, arribà un nou germanet, un xiquet molt bonic, que va nàixer a la primavera i que va ser rebut per tota la família com un regal de Déu. Tots estaven molt contents amb l´arribada del menut, però, ara, Nelo i Marieta sabien ben bé el que allò suposava: havien d´anar estrenyent-se el cinturó cada vegada més, ja que ara s´afegia una altra boca per a alimentar a les quatre que ja n´eren. D´allí endavant, no podrien parar-se en brosses, haurien d´espavilar i treballar de valent.
A mesura que anà passant el temps, els dos grans s´havien convertit en dos xicots forts, de bona soca, com son pare. Joan ja tenia tretze anys i Nelet havia fet els catorze.
Potser per la poca diferència d´edat, els dos germans eren carn i ungla, estaven molt ben avinguts i sovint mantenien converses llargues, unes vegades sobre les seues coses i unes altres sobre assumptes més importants relacionats amb la marxa de la família.
Tots dos estimaven molt el més menut. No se sap amb certesa com li deien al xicotet de la casa, però com que acostumava a jugar amb la cendra de la llar amb una navalleta que sempre duia a la butxaca dels pantalons, tots el coneixien amb el nom de Cendrellós Mendrellós.
El xiquet, per a l´edat que tenia, era menut d´estatura, i bastant sovint la mare li deia que no creixia per les picardies que feia. Tenia els ulls grans i vius, amb la mirada resplendent com una fosca nit estrelada. De cabells morens i pell daurada pel sol mediterrani, Cendrellós era inquiet com una oroneta, era simpàtic i tenia bones xarrades; per això, tots al poble el volien amb una estima peculiar, malgrat les diableries que de vegades solia fer per a gastar bromes.
De joguets, com aquell que diu, no en tenia cap, si no era algun heretat dels germans, però pel seu temperament enginyós i despert tenia una facilitat natural per a fabricar-se´ls ell mateix. Això li resultava més distret i divertit, i era la millor manera de posar en pràctica la seua manya.
Però el que més s´estimava Cendrellós era vagarejar pels carrers del poble o anar per l´horta saltant séquies o guaitant a les boqueres per a observar i enxampar alguna sangonera.
Un dia, anant per l´horta que envoltava Sollana, va trobar una branca menuda que acabava bifurcant-se en dos, tal com la llengua d´alguns animalets que de tant en tant ell veia serpentejar per les séquies. Al punt se li acudí la idea de fabricar-se un tirador amb la branca i una goma ampla. A part de la navalleta, de la qual mai no se separava, el tirador va ser el joguet més estimat, d´allò més divertit i eficaç en algunes situacions. De tant en tant disparava, però «sense tirar a tocar», alguna pedreta redona als pardalets que es paraven als fils de la llum, i això ho feia, segons la seua versió, perquè no els enganxara el corrent i evitar, així, que quedaren socarrats.
Amb la navalleta gaudia removent les cendres de la llar quan estava apagada i es feia tot brut de màscares fins als ulls. Havia d´estar a l´aguait, perquè si la mare el guipava, el bonegava ben bonegat. Ella ja estava farta que li donara tanta faena, i no pensava canviar-li la roba cada vegada que a ell li passara pel cap remoure la cendra. Això podia costar-li algun baticul, si no s´afanyava a espolsar-se bé abans de ser descobert per Marieta.
Alguna vegada espantava les dones del veïnat amb qualsevol granota confiada que es deixava atrapar per la seua ràpida maneta; però, de seguida, el xiquet els feia alguna carantoina i totes es posaven a riure:
-Ai, Cendrellós, Cendrellós, quin dimoni que estàs fet! -deia una.
-No la penses que no la fas -afirmava una altra.
-Pillet, pillet! Que les fas de tots els colors! -exclamava una tercera.
I així acabava tot.
Jugar pels arrossars, tant acaramullats com estaven de granotes després de la sega, era d´allò més divertit; les perseguia en els seus salts, i tirant-se bacs entre les garbes de restoll per a atrapar-les aconseguia fàcilment fer-ne un saquet i dur-lo a la mare. Marieta feia per a tots una bona sopa amb les anques tan blanques i tendres.
Després d´un dia de pluja, també solia anar Cendrellós amb els germans a fer caragols. Tots eren bons: vaquetes, moros o avellanencs, i estaven deliciosos en suquet, en la paella o en l´arròs caldós.
Moltes vegades espigolaven pels camps tot allò que donava el temps, taronges a l´hivern o melons a l´estiu, la qüestió era anar tirant.
