Blog 
Des de la trinxera
RSS - Blog de Vicent Gisbert Monzó

El autor

Blog Des de la trinxera - Vicent Gisbert Monzó

Vicent Gisbert Monzó

No importa el que hom és sinó on està. Les coses són, les persones estan.

Sobre este blog de Nacional

Atrévete a ser sabio! La mayor parte de los hombres están ya demasiado fatigados tras la lucha contra la necesidad, como para animarse a afrontar una lucha contra el error; y cuando siente necesidades más elevadas, adoptan con ávida fe las fórmulas que el Estado y la Iglesia les proporciona. ...


Archivo

  • 24
    Noviembre
    2013

    Comenta

    Comparte

    Twitea

    El cost del rescat financer espanyol

    Què ens ha costat als ciutadans de les “Espanyes” el rescat del sistema financer? Respondre és difícil, ja que la transparència no és precisament un punt fort de la nostra democràcia doncs no anem a trobar en cap lloc de l'administració pública una informació completa i global de les ajudes públiques atorgades al sector financer.

    En aquest sentit la “Plataforma de Auditoría Ciutadana de la Deuda” ha presentat un estudi amb la informació d’especialistes tan reconeguts com a Juan Torres, Vicens Navarro, Alberto Garzón, J. F. Martín Seco y Carlos Sánchez Mato (per cert, pocs d’aquests apareixen quotidianament en els mitjans generalistes de comunicació) tractant de clarificar la situació. L’estudi distingeix entre les mesures de capitalització - injeccions directes de capital i conversió de les participacions preferents en capital per dotar de solvència econòmica al sector - i mesures de liquiditat - adquisició d’actius, garanties, avals i crèdits atorgats amb condicions avantatjoses -
    D’acord amb el mateix, a 31 de desembre de 2012, l’import total de les ajudes atorgades al sector havíen suposat l’import de 1.427.355 milions d’euros, distribuït entre 87.357 milions d’euros en mesures de capitalització i 1.339.998 milions d’euros en mesures de liquiditat. Tot i sobre, sense tindre en compte que les entitats financeres, que tenen tancada l’aixeta del crèdit a la petita i mitjana empresa, són els posseïdors del 25% de l’endeutament públic espanyol i que en el període 2000 - 2013, s’han pogut beneficiar en uns 36 mil milions d'euros a costa de l’erari públic (i després alguns desvergonyits presumeixen d’haver descobert un forat d’uns quants miserables euros en prestacions indegudes d’aturats)
    Evidentment, sense entrar en profunditat en les conclusions de l’informe, ja que està a l’abast de qualsevol ciutadà amb interès de conèixer-ho, cal posar de manifest com, malgrat el missatge principal des que començà la crisi ha segut que els ciutadans som culpables dels retalls econòmics (dels socials en aquest moment no cal parlar, ja que res té a veure amb la crisi, sinó amb el canvi de model social que amb l’excusa de la crisi volen imposar), ja que ens havíem endeutat en demesia per finançar haver viscut per damunt de les nostres possibilitats, resulta, aleshores, que en aquest període l’endeutament públic de l’estat espanyol no ha parat de pujar, estant en aquests moments al voltant del 100% del PIB, quan en començar la crisi era un dels estats menys endeutats de la Unió Europea.
    Així l’estudi constata “l’endeutament públic és va mantenir més o menys estable en els anys previs a l'esclat de la crisi en 2007, mentre que l’endeutament del sector bancari va sofrir una escalada de més del 1.000% en relació a la seua quantia en l’any 2000 i que, a partir del 2007, és l’endeutament públic el que ha començat la seua l'escalada, coincidint amb la transferència de fons públics al rescat del sector bancari, sense que, per cert, l’endeutament del sector bancari haja deixar de créixer, degut que, en lloc d'haver destinat les ajudes a la seua capitalització, les han seguit utilitzant per a especular comprant, per exemple, endeutament públic espanyol
    I aquesta política econòmica, afegís jo, ha segut a costa de l’empobriment de les classes populars i de deixar sense recursos públics a l’educació, la sanitat, la cultura, les pensions, la dependència, etc. Si fer política és optar entre diverses opcions possibles, no cal anar a Salamanca per saber, des de l’inici de la crisi quins són els interessos que s’han protegit i que no han segut precisament els dels treballadors.

     

    Compartir en Twitter
    Compartir en Facebook