Blog 
Des de la trinxera
RSS - Blog de Vicent Gisbert Monzó

El autor

Blog Des de la trinxera - Vicent Gisbert Monzó

Vicent Gisbert Monzó

No importa el que hom és sinó on està. Les coses són, les persones estan.

Sobre este blog de Nacional

Atrévete a ser sabio! La mayor parte de los hombres están ya demasiado fatigados tras la lucha contra la necesidad, como para animarse a afrontar una lucha contra el error; y cuando siente necesidades más elevadas, adoptan con ávida fe las fórmulas que el Estado y la Iglesia les proporciona. ...


Archivo

  • 13
    Enero
    2014

    Comenta

    Comparte

    Twitea

    El puntxò (XXXI)

    Segons em contà un amic, en aquestes passades festes nadalenques, i sense que res tinga que veure amb elles, un dia a la porta d’un supermercat hi havia demanant una persona que portava més merda que un palo de galliner així com un cartell escrit en quasi perfecte castellà en el qual les desgràcies que en ell contava eren tantes i tan fortes que el feien molt poc creïble i així l'hi ho va fer constar. A més li va dir que diners no anava a donar-li però que si ell volia  li comprava aliments. I així ho va fer. Però quina va ser la seua sorpresa que, quan estava pagant, una treballadora del súper (no pensen en una directiva, ni en una encarregada, sinó una treballadora més de tantes i tants que són hui súper explotats amb horaris i salaris tercermundistes) al saber que el menjar era per aquesta persona i sense haver-li segut preguntada la seua opinió, li va espletar al meu amic, que ella de donar algú abans li ho donava a un espanyol!
    Evidentment, actituds, opinions i postures com aquesta, posa de manifest com els pitjors enemics dels més desgraciats no són més que altres desgraciats (i tot dit des del més absolut respecte en l’ús d’aquest terme) que no són conscients de la seua pròpia situació. És a dir, sense entrar en raonaments com que la fam no distinguix entre el de dins i els de fora, o altres un pèl més complexes com que tots som al món estrangers perquè el món no és de ningú o que tots (referint-me a què tots som una part de la humanitat) en algun moment hem hagut de traslladar-nos a terres “entranyes”, la falta de consciència de la situació personal de cadascú, o millor, la falta de consciència del lloc que cadascú ocupa en les relacions de producció és el pitjor obstacle per a desmuntar aquestes relacions de producció creades i mantingudes per a perpetuar el poder d’uns quants que s’apropien de les plusvàlues generades pel treball de la majoria.
    Com deia Rosa Luxemburgo, molts no es donen conte de les cadenes que els tenallen fins que no comencen a caminar, el que passa és que alguns no donaran mai el primer pas, afegix jo.

     

    Compartir en Twitter
    Compartir en Facebook