Blog 
Des de la trinxera
RSS - Blog de Vicent Gisbert Monzó

El autor

Blog Des de la trinxera - Vicent Gisbert Monzó

Vicent Gisbert Monzó

No importa el que hom és sinó on està. Les coses són, les persones estan.

Sobre este blog de Nacional

Atrévete a ser sabio! La mayor parte de los hombres están ya demasiado fatigados tras la lucha contra la necesidad, como para animarse a afrontar una lucha contra el error; y cuando siente necesidades más elevadas, adoptan con ávida fe las fórmulas que el Estado y la Iglesia les proporciona. ...


Archivo

  • 08
    Agosto
    2016

    Comenta

    Comparte

    Twitea

    Nacional Valencia

    El Punxò (CLXXXII)

    Pot haver-hi veritat darrere d'una mentida?

    Resulta intranquil·litzant com part de la ciutadania compra determinats discursos interessats (i aliens als sous propis interessos) que, a més, resulten contradictoris i incoherents amb discursos mantinguts abans per aquests mateixos que, aleshores, ho diuen. Per exemple, la persistent idea que la dreta està mantenint en el sentit que es deu facilitar el govern de la llista més votà. En cas de ser coherents amb aquest principi, per exemple, Rita Barberà no hi hagués accés a l'alcaldia en el seu moment, ja que Clementina Ròdenas va guanyar les eleccions municipals i sols el suport d'Unió Valenciana (així li ha anat) va fer possible que Rita accedirà a l'alcaldia. Malgrat tot, pareix que una de les característiques de supervivència en la política és el no pensar en la coherència del discurs sinó practicar que la fi justifica els mitjans. En definitiva, l'absència de principis sòlits.

    Encara que no s'ho creguen les olimpíades les organitza una entitat privada, el Comitè Olímpic Internacional (COI) no controlat per ningú (no fa massa temps es va veure envoltat per greus casos de corrupció) i que l'accés al mateix (i a les seues delegacions nacionals) es fa per pur nepotisme. La major part dels seus membres són o estan propers als poders institucionals estatals. Això sí, els jocs olímpics s’envolten d'una aura nacionalista que permet l'assimilació dels resultats esportius al prestigi dels estats. Però, en general, els beneficis socials que deixen al país organitzador són ben pocs en relació a les grans (i extravagants, en alguns casos) despeses que el COI exigeix. Tant és així, que països com Suiza, Noruega i Holanda, o ciutats com Houston, han renunciat a la seua organització (però resulta curiós que aquestes despeses no resulten "perilloses" per al discurs neoliberal, tan preocupat pel dèficit que ocasionen empreses públiques de transport urbà).

    Segons Andrew Zimbalist, un dels màxims experts en economia de l'esport, les olimpíades (i altres mega-espectacles, com poden ser els mundials de futbol) són un "desig" que resulta molt car per a tots, però que beneficia a uns pocs, com són les empreses constructores, unes quantes firmes d'arquitectes, empreses d'informació, de publicitat i relacions públiques, les burocràcies locals de l'esport així com aquells polítics que, per haver pres les decisions rellevants, ixen en les fotos.

    Com diu aquest expert (autor del llibre Circus Máximus) “Detrás del entusiasmo popular en favor de la celebración de un mundial o de unas olimpiadas hay mucho de superstición y milagrería. Lo mismo que hay almas cándidas dispuestas a entregar su dinero a los videntes que en los programas de madrugada les prometen la solución de sus problemas, tanto económicos como sexuales, son muchos los que tienen fe -que es creer lo que no vimos- en el valor milagroso de un evento internacional para reforzar el sentimiento de identidad o ‘para colocar a su ciudad en el mapa’ "

     

    Compartir en Twitter
    Compartir en Facebook