"El llenguatge de les dictadures està fet de mentides, odis i silencis" (Imre Kertész. Budapest 1929 - 2016)

La qüestió més greu de la candidatura de l'exministre José Manuel Sòria per al Ban Mundial, a parer meu, és que el Partido Popular, com a organització, diga públicament que s'ha equivocat i rectifique. Que hi hagen uns quants dirigents, pocs, que públicament manifesten la seua disconformitat (de forma molt suau, en tot cas) no és prou, ja que ho fan per salvar la seua "cara" i sense arriscar res. No es pot estar dins i fora!

La política espanyola està plena de "micos de repetició", per tant, deguem deixar de calfar-nos el cap demanant (o exigint) que actuen des de la dignitat i llibertat personal (malgrat tot, siga respectant el seu ideari polític). És una contradicció que no ho arreglen unes eleccions més o menys. Estem en mans d'uns xicotetes oligarquies partidistes que fan i desfan en funció dels seus interessos personals i de classe (dominant). Els problemes s'eternitzen amb pegats que van posant a mesura que s'alternen al "poder polític", però mai són capaços de resoldre els problemes de fons.

Per cert, i tornant al "cas" José Manuel Soria, ja saben que ho legitimen (o justifiquen) al·legant que és funcionari. Bé, d'acord amb el seu currículum públic, aprovà les oposicions en l'any 1984 i des de 1989 està en excedència per serveis especials (per dedicació a la política).

En tot cas, als patriotes que el proposen no els preocupa el ridícul que la seua "espanya" va fer al Banc Mundial quan s'assabenten del currículum del candidat proposat.

Segons han publicat el mitjans de comunicació, dos importants empresaris (un pare i un fill) espanyols han evitat la presó pagant una important quantitat de milions d’euros. En concret, 93 milions. Aquest fet posa de manifest (amb independència d’altres valoracions que es puguen fer sobre la “rendibilitat” de practicar el frau) que no tots som igual front a les conseqüències de la justícia i em recorda com, en el segle dinou, a l’exercit anaven els pobres ja que els rics podien evitar-ho pagant un rescat.

Per últim. L’església catòlica segueix practicant la immatriculació de bens (és a dir, inscrivint al registre de la propietat com a seus determinats immobles). L’últim cas es el de la catedral de Málaga. Menys mal que a l’Evangeli es diu “el meu regne no d’aquest món”!