Blog 
Des de la trinxera
RSS - Blog de Vicent Gisbert Monzó

El autor

Blog Des de la trinxera - Vicent Gisbert Monzó

Vicent Gisbert Monzó

No importa el que hom és sinó on està. Les coses són, les persones estan.

Sobre este blog de Nacional

Atrévete a ser sabio! La mayor parte de los hombres están ya demasiado fatigados tras la lucha contra la necesidad, como para animarse a afrontar una lucha contra el error; y cuando siente necesidades más elevadas, adoptan con ávida fe las fórmulas que el Estado y la Iglesia les proporciona. ...


Archivo

  • 30
    Junio
    2012

    Comenta

    Comparte

    Twitea

    EN EL CAMÍ ESTEM PERDENT - HO TOT (i com si res)

     

    Cal veure amb quina tranquil·litat, serenitat i com si no passara res, està prenent-se la societat valenciana determinats esdeveniments socials, polítics i econòmics que van a marcar, per a mal, el futur del País Valencia. En els propers anys res va a ser igual per a ningú. Uns pocs eixiran beneficiats i la resta seran clarament perjudicats. Temps al temps!
    Per què clar pensar que la desaparició de BANCAIXA, la CAM i el Banc de València no van a condicionar amb termes negatius el futur del País Valencià és ser un ingenu, un incaut, un irresponsable o un meninfot, ja que la qüestió és tan greu com que en aquestos moments el valencians ens hem quedat sense res de res de tot l’entramat social i econòmic de BANCAIXA. En definitiva, tot el seu patrimoni, tot, absolutament tot, se l'ha quedat “Madrid”, ja que el mateix (el patrimoni) entrà a formar part del capital del Banco de Fomento y Ahorro accionista de BANKIA i que, amb la nacionalització d’aquest, a passat a mans del govern central. Per tant, repetix, ens hem quedat sense res. M’agradaria enganyar-me, però inclòs tot l’extraordinari patrimoni d’obres d’art que tenia l’antiga BANCAIXA i que, evidentment, formaria part del seu actiu empresarial.
    No vaig a utilitzar el recurs fàcil de dir, que si aquesta situació per la que estem travessant al País Valencià fora d’exclusiva responsabilitat d’un govern que no fora de dretes, l’ambient polític i social seria irrespirable i inaguantable. Malgrat, al no donar-se aquesta circumstancia, sinó una totalment contraria, res pareix que estiga passant que no siga el normal de la crisi.
    És a dir, la societat en general i, sobre tot, el que antiguament es coneixia com a “forces vives” i que no fa massa temps tenien una activitat política al voltant del poder polític prou viva, estan com aquell que diu “desapareguts en combat”. Possiblement, perquè ja tenen prou que lidiar en el seu propi “corral” per a clavar-se en camisa d’onze vares o, possiblement, perquè encara tenen l’esperança de fer-se amb part del poc que ens va a quedar o, simplement, estan esperant esdeveniments, que a curt i mig plaç segur que es produixen i, llavors, prendre posicions.
    Algú argumentarà que la situació no és tal com l’estic descrivint que no se quim empresari o personatge il·lustre va dir no sé què. Accions individuals sense cap calat social!. Hui, els ciutadans estem a l’espera que tot l’entramat social i econòmic que en aquestos anys, amb la seua actitud complaent amb el poder polític, han col·laborat per a portar-nos a la situació actual, entonen el mea culpa, isquen del forat on estan amagats i, per una vegada en l’historia valenciana, es col·loquen al costat dels interessos generals de tots, és a dir, aposten per un sector públic potent que no és altra cosa, que estar a favor (entre altres) d’una educació pública i gratuïta, d’una sanitat, igualment, pública i gratuïta, per l’inversió en investigació, desenvolupament i innovació, per polítiques de creació de llocs de treball i per uns mitjans de comunicació públics independents i que servixquen per a la potenciació de la cultura valenciana.
    Però, com diuen el meu poble, no caurà aquesta breva i, com sempre, trairan al País Valencià, com feren al segle XVIII posant-se al costat dels vencedors Borbons. Si en aquells moments, els vencedors ja pugueren acabar amb totes les institucions socials, administratives i polítiques autòctones valencianes, aleshores, i amb l’excusa de la crisi, el poc que es queda per fer, ho faran.

     

    Compartir en Twitter
    Compartir en Facebook