Blog 
El Blog de Josep Antoni
RSS - Blog de josep antoni mollà soriano

El autor

Blog El Blog de Josep Antoni - josep antoni mollà soriano

josep antoni mollà soriano

Encara que soc mestre titolat, "profesor de E.G. B.", deia el paper, i he treballat a Correus, el periodisme de "corresponsal", al Noticias al dia dirigida pel mestre J. J. Pérez Benlloch, i després la del Levante, fins que funde en 1987 "Crònica" per a la Vall, mentre ...

Sobre este blog de Comarcas

En este Blog tenen cabuda les meues col.laboracions setmanals a l'edició vall d'albaidina d'este diari: "El mirador del Benicadell" i "la noticia de la setmana a la Vall Blanca". També aniran caent altres escrits amb punts de vista i assumptes diferents, que puga ...


Archivo

  • 30
    Octubre
    2013

    Comenta

    Comparte

    Twitea

    "EL CARTERO Y V. A. ESTELLÉS"

     La setmana passada Ontinyent es va omplir d’actes evocant els primers 20 anys que , que com diu un popular tango “no son res”, del traspàs del gran poeta valencià Vicent Andrés Estellés. La regidoria de cultura de la ciutat no va pedrer comba i els va programar, als ontinyentins, un ben reblit programa d’actes, evocadors de la vida i obra d’este gran poeta. Una exposició, conferencies, mostra bibliogràfica, recital de poemes, concert d’homenatge, espectacle multidisciplinar o un concurs d’audiovisuals sobre V. A. Estellés formaren el cartell d’aproximació i celebració del legat del poeta.

    Tantes referències em van portar a la memòria aquell carter de matí, que amb una vespa com si fora el mod Sting, de la pel·lícula Quadrophenia, recorria diàriament uns carrers, a les hores quasi a l’extraradi urbà de la ciutat de València. Com Tres Creus, al menys crec que així s’anomenava el carrer on es va mudar el ja vell poeta Vicent Andrés Estellés, cap a la fi dels anys 70, (mes de trenta anys després, eixa dada de via pública sembla un poc esborrada del meu disc dur). Això si, recorde, que era entre carrers com Nicolau Primitiu i el dedicat a un ontinyentí il·lustre, el músic Gomis, així mateix anava per altres carrers del voltant del polígon de Vara de Quart, on encara no hi era la seu central d'este diari.

    També vull esmentar que, al menys durant uns tres anys (sobre el trienni 1978-1981) vaig ser el carter que cada dia li portava el correu físic a Vicent Andrés (el electrònic encara no era, segurament, ni a la ciència ficció). Unes vegades el ficava a la bústia d'uns habitatges nous (una mena de “caxaperes” per a gent humil i treballadora), d'un barri en expansió. Per tant ell va inaugurar aquell primer pis on es va instal·lar. Altres vegades, quan es tractava d'enviaments certificats, ho feia en mà. La recepció la signava el propi Vicent Andrés, amb l'amabilitat i tímid somriure que el caracteritzava, amb poques però tendres i senzilles paraules, o altres vegades era la seua muller (com es referia a ella en les voltes que vaig parlar amb el poeta) Isabel, la que ho signava, la qual, malgrat els molts anys viscuts, encara lluïa a la seua cara signes d’un gran atractiu passat. Els mateixos que segurament li van inspirar a Estellés “els amants”, un poema que als anys70 va popularitzar l’alcoià Ovidi Montllor, el qual començava amb eixe categòric: “No hi havia a València dos amants com nosaltres.”. I es que conèixer de prop als protagonistes, al menys jo sempre vaig pensar que eren versos autobiogràfics, d’aquells tan captadors com: “El nostre amor és un amor brusc i salvatge, i tenim l'enyorança amarga de la terra, d'anar a rebolcons entre besos i arraps”, era una cosa pròpia de conreadors de la literatura com Vicent.

    Un lliurament que em va cridar l’atenció fou un sobre gran, que per les característiques de l’envoltori vaig deduir, com crec em va ratificar el propi Vicent, era un LP ( crec que era “saba de tarrer”), que tenia com a remitent a la mallorquina Maria del Mar Bonet. Encara que eixa mena de correu no fou l’únic que li vaig dur.

    La constatació que la creació poètica en V. A. Estellés no era com aigua ploguda del cel, la vaig obtenir una vesprada que vaig passar amb ell a sa casa, a petició meua, amb la fi de completar, amb la seua aportació, un treball acadèmic, per a una assignatura del darrer curs de magisteri que llavors realitzava. El qual tenia que presentar, tenint com a referència un llibre de poemes del propi V.A.E. Atès que segons em va comentar, abans de donar-se per satisfet en un poema, escrit amb la seua vella Olivetti (màquina d’escriure, per a les noves generacions del samartphone), deia que havia escrit un grapat d’esborranys, amb els quals anava omplint la paperera. Tanmateix em va parlar de la seua infantesa al seu poble, Burjassot, del pa calent, que ja de menut elaborava amb son pare, dels poetes com X. Casp que s’havien canviat de jaqueta i li donaven l’esquena, de la traumàtica persecució i desqualificacions que ell, el Fuster, Sanchis Guarner, etc., rebien dels neo-franquistes, esdevinguts en fonamentalistas del blaverisme. Així com també va fer memòria dels records amargs, com a redactor, al diari Las Provincias.

     

    Compartir en Twitter
    Compartir en Facebook