Blog 
El Blog de Josep Antoni
RSS - Blog de josep antoni mollà soriano

El autor

Blog El Blog de Josep Antoni - josep antoni mollà soriano

josep antoni mollà soriano

Encara que soc mestre titolat, "profesor de E.G. B.", deia el paper, i he treballat a Correus, el periodisme de "corresponsal", al Noticias al dia dirigida pel mestre J. J. Pérez Benlloch, i després la del Levante, fins que funde en 1987 "Crònica" per a la Vall, mentre ...

Sobre este blog de Comarcas

En este Blog tenen cabuda les meues col.laboracions setmanals a l'edició vall d'albaidina d'este diari: "El mirador del Benicadell" i "la noticia de la setmana a la Vall Blanca". També aniran caent altres escrits amb punts de vista i assumptes diferents, que puga ...


Archivo

  • 24
    Noviembre
    2012

    Comenta

    Comparte

    Twitea

    Entrevista: Pau Riba

     «L’única manera de viure aquesta realitat

    és dalt la cresta de l’onada i surfejant-la»
    Poques vegades en la historia de la música en la nostra llengua es registrarà un esdeveniment tant singular com el que oficiarà el cantant i creador, no diré cultural, com a màxim Kultural, Pau Riba.  A mes a mes ho farà per primera volta en els seus 45 anys de bagatge, a una ciutat i un marc que semblen dibuixats per acollir a este cantant, el Filaner d’Ontinyent. Naix a Mallorca, es cria a Barcelona i es fa veí de Formentera, durant la seua època hippy, on fa el disc “jo, la donya i el gripau”, que recuperat i actualitzat, constituirà l’eix del concert “desenxufat” que oferirà el proper 24 del novembre prop del riu d’Ontinyent. En la vida de les persones i dels músics, hi ha moments alts i baixos, i en la d’este Pau sembla que pujant a la cresta de la ona.
     
    Pregunta -Com sobreviu un cantant com tu, sempre a contracorrent dels temps, cantant català malgrat ser rebutjat pel Setze Jutges, hippy quan allò fàcil era fer-se burgès, treballant en democràcia per la cultura, des de la contra cultura...i així fins avui?
    Resposta -Doncs no fent cas del que diuen sinó del que veig i el que sento. I el que sento, des de molt jove, és que la civilització està en crisi d’obsolescència i que l’única manera positiva de viure aquesta realitat és situant-se dalt la cresta de l’onada i surfejant-la, vivint en crisi permanent. Només des d’aquesta posició límit pots mirar endavant per dibuixar les formes d’alguna cosa una nova, una nova cultura, que per contrast serà contracultura però que amb el temps serà la cultura d’una civilització renovada. Tot el que és futurible va a la contra del que està establert.
     
    P-Abans de vindre per primera volta a Ontinyent, estaràs a València, al Centre Cultural Octubre, dins d’un cicle de músics barcelonins, presentant l’espectacle '40 gripaus', del què es diu reprèn un disc teu de fa quaranta anys (Jo, la donya i el gripau), eixe mateix es el que presentaràs al Filaner?
    R -Sí, el mateix repertori, les mateixes cançons, la mateixa obra, ja que es tracta d’una obra en què els instruments, molts d’ells inventats i sorprenents, en son protagonistes. L’única diferència és que a València serà un bolo com déu mana, amb totes les condicions requerides i a Ontinyent serà una mena d’unplugged, un apanyar-se amb lo que hi hagi i tocar tranquis, com si fos un assaig. Més distès, més proper, suposo.
     
    P -Et consideres una mena de Dalí musical de l’escena catalana?,  creus que son correctes les cites de Bob Dylan i Frank Zappa que t’atribueixen com a influències dels teus orígens  musicals?
     R -Hi ha un pauriba que em supera. I quan ens referim a ell, tot és veritat i tot és mentida. Pel que fa a aquest noms, em sonen agradablement.
     
    P -Com valores avui aquell folk psicodèlic que diuen vas patentar?
    R -Diuen (…i ¿qui ho diu, per cert…?). Pel que a mi respecta, no vaig sentir a parlar del concepte fins fa molt poc, i a propòsit de la Incredible String Band. Però vaig pensar: que tonto que no se t’hagi acudit a tu… i que tonto que no se t’hagi acudit abans! Crec que és l’expressió més diàfana d’un moment històric clarivident. Un flash. Un instant. Durà molt poc…
     
    P -Com t’ha influït el fet de tindré un arbre genealògic ple de noms lligats a la cultura catalana, cas del poeta Carles Riba?
     R -I —recordem-ho, per fer justícia— de la poetessa Clementina Arderiu, la meva àvia i padrina, i el pedagog, polític i literat Pau Romeva, el meu altre avi i padrí, el que vaig posar al Dioptria. M’ha influït en tots sentits: des de l’herència genètica rebuda a través de les cadenes informatitzades de l’àcid desoxiRibanucleic fins al color i el sabor de la densa sopa cultural en què he estat criat i educat, passant pel broncasso d’haver de carregar el seu llast o haver de defensar-me d’ells quan la seva ombra amenaçava eclipsar-me.
     
    P -Musicalment amb quins d’estos noms, que han girat en la teva òrbita artística, com: Grup de Folk, Pau i Jordi, Jaume Sisa o Pep Laguarda, t’identifiques mes?
    R -Mira: en els dos primers hi ha part de mi posada; amb els altres dos hi coincideixo però no penso que hi tingui res posat… si no entrem, naturalment, en el capítol d’influències, que de totes formes solen ser recíproques. Per altra banda, un no s’identifica de manera absoluta i eterna amb un altre sinó que ho fa amb coses concretes, moments determinats, idees… Però un és un i l’altre és l’altre.
     
    P -Del concert fet pel Grup de Folk al Parc de la Ciutadella de Barcelona, el maig del 68,  es diu que fou referència d'un moviment emergent que va aconseguir arribar a canviar costums sexuals, culturals i vitals de tota la societat catalana i, posteriorment, espanyola. Amb la perspectiva del temps passat com ho valores avui?
    R -Ui…  Parles de gairebé mig segle enrere! I no ha plogut poc des d’aleshores! El moment històric és ja totalment un altre. Ara estem en l’era digital, l’era del tercer espai, el virtual, l’era de la comunicació en xarxa, de la realitat virtual, cibernètica, emergint com realitat inèdita i doblement espaiosa enmig de la corrupció general i de la crisi d’empatx, per excés, del sistema. Aleshores anàvem contra el sistema; ara es tracta d’anar-hi a favor i animar-lo perquè es corrompi el més ràpidament possible i ens deixi tot l’espai virtual a nosaltres. 
     
    P -A l'estiu del 1975, entre els enregistraments a Madrid dels LPs “Electròccid àccid alquimístic xoc” i “Licors” que es quan alguns ontinyentins comencen a seguir la teua música, es produeix la teva participar al primer Canet Rock, que fou el mes rellevant per a tu d’aquells dies?
    R -Bé, varen ser dies intensos, ¿què vols que et digui? Jo anava venat i viatjava dins una bombolla.
     
    P -Als anys 80 i 90 participes en diverses pel·lícules, col·labores en els suplements dominicals dels diaris La Vanguardia i El Periódico , en programes de televisió i vas publicar la novel·la “Ena” i l'assaig sociopolític “La gran corrida”; treus els LPs “Amarga crisi” i “Transnarcís”, on llençaves un manifest «en favor de la transcançó”, entre altres activitats de caire cultural, quin fou el balanç de tanta activitat creativa?
     R -Els 80s i 90as van ser anys de crisi tant per la cançó com pel roc i vam haver de buscar-nos la vida amb feines que d’altra forma potser no t’hauries buscat però que no deixen d’apassionar-te. M’agrada ficar els peus en diferents terrenys… entre els que els literaris potser son els que més em tiren. Però sempre estic amb algun projecte o altre. I pel que fa al balanç que dius, nul. M’he passat la vida proposant jocs, reptes, accions… però mai no he obtingut ni la més punyetera resposta.
     
    P -El segle XXI l’encetes destrossant a Felanitx un mural de Barceló, amb el consentiment de l'autor. Traus el disc “Nadadales”, encartat al llibre “Jisàs de Netzerit”, col·labores amb Albert Pla al disc “Anem a dormir”. Després cine, la de “Puig Antich” i el documental autobiogràfic “Deixa'm en Pau” ...com esta anant-li este segle al Pau, quan ja has arribat als  64 anys?
    R -Bé, gràcies. Tinc els meus més i els meus menys…
     
    P -Entre aquell primer disc de Pau Riba, publicat al 1967, “Taxista”, en format EP per Concèntric, al 1970 es va publicar el LP “Dioptria”, considerat per la revista Enderrock com el millor disc de la discografia catalana, fins arribar al darrer, publicat en 2008, “Virus laics. Quin disc es per a tu el que mes t’agrada escoltar, del que estàs mes satisfet?
    R -Sempre l’últim. Fins fa poc era Virus Laics, al que li tinc un plus afegit pel fet de ser el primer que he fet enterament amb les meves mans, i ara és el Jo, la donya i el gripau perquè l’acabo de reeditar i re interpretar amb uns músics que fan un salt de quaranta anys amb una naturalitat sorprenent i el posen al dia amb gran virtut i alegria.
     

     

    Compartir en Twitter
    Compartir en Facebook