Blog 
El Blog de Josep Antoni
RSS - Blog de josep antoni mollà soriano

El autor

Blog El Blog de Josep Antoni - josep antoni mollà soriano

josep antoni mollà soriano

Encara que soc mestre titolat, "profesor de E.G. B.", deia el paper, i he treballat a Correus, el periodisme de "corresponsal", al Noticias al dia dirigida pel mestre J. J. Pérez Benlloch, i després la del Levante, fins que funde en 1987 "Crònica" per a la Vall, mentre ...

Sobre este blog de Comarcas

En este Blog tenen cabuda les meues col.laboracions setmanals a l'edició vall d'albaidina d'este diari: "El mirador del Benicadell" i "la noticia de la setmana a la Vall Blanca". També aniran caent altres escrits amb punts de vista i assumptes diferents, que puga ...


Archivo

  • 17
    Noviembre
    2015

    Comenta

    Comparte

    Twitea

    Valencia Comarcas

    LA CORONACIÓ DEL FILL PREDILECTE DE LA CANÇÓ

     LA CORONACIÓ DEL FILL PREDILECTE DE LA CANÇÓEl nou fill predilecte de Xàtiva, Ramón Pelegero Sanchis, la nit del dissabte 14 de novembre, a punt de complir els 75 anys, es va presentar en el segon recital d’acomiadament (per ara) al Gran Teatre del seu poble, en una gran nit de tardor, ple de gom a gom. Els agraïts aplaudiments del públic cap a Raimon així ho acreditaren.

    A les 22’35 hores, la veu de la sala convida, ingènuament, a que el públic tanquen els aparells electrònics, una pretensió vana en temps de selfies i smatphones.

    Quatre músics, de negre, baix quatre focus de llum  (Fernando Serena, Pere Domènech, Miguel Blasco i Joan Urpinell), tot seguit, entre una pluja d’aplaudiments, també aterrava al cap davant de l’escenari, com vingut d’un silenci, un Home amb cabells blancs al cap, camissa d’un roig encès al cos, uns pantalons negres al cap davall i unes sabates negres, xafant la terra que mirava, mentre la guitarra acústica, es diria que, li penjava “en bandolera”, sostinguda de vegades sobre el peu dret, pujat a una cadira, com abans. Era el mite de la cançó, la veu contemporània de poetes com Ausiàs March, o d’altres mes actuals com Salvador Espriu. Si Sinatra es “la voz”, Raimon, per rigor vocal,  als llibres digitals del futur, o com siguen llavors els formats didàctics, serà estudiat, amb la incertesa del futur, com la veu de la cançó.

    En  encetar la primera part del segon Gran recital, amb un fil de veu propi de qui ha viscut 75 anys cantant la única realitat, es va produir un fenomen, en tronar un xorro de veu jove, etern, com la de qui encara no ho sap tot, el cantant del carrer Blanc ple de pols començava retardant el rellotge a les 9 d’una nit d’estiu, amb eixe crit sonor incorruptible al pas del temps. Es un rellotge que en conte d’hores marca emocions.

    I es que des de l’any 40, quan Raimon va nàixer, encara no havien mort tots, però com bé senyala, segurament si havíem perdut tots. D’eixa sembra va viure moltes nits, mirant com al seu País la pluja no sabia ploure, precisament perquè, com succeïa amb tanta gent, no havia anat a l’escola.

    Es fan presents poetes i amics artistes de la cultura, ja caiguts, com Joan Miró o Andreu Alfaro, encara li venen a la memòria, i encara els canta: “Andreu, amic, torsimany de metalls,/ eròtic cast de fusta ben antiga, arribes tu on la paraula es trenca...”.

    El dissabte passat Raimon no era molt lluny de Xàtiva, es més, era al cor de la ciutat, fent bategar centenars de cors, amb eixe crit de veu que clamava: “en les butxaques d'uns pantalons vells/ que ma mare guardava/ -ma mare ho guarda tot-,/ he trobat les nits que ens passàvem caminant, amics, / pels carrers de Xàtiva. Parlàvem de tot...”. Era una gran nit, una nit que en altre moment (1964) el va portar a cantar: “La nit./ La nit és llarga, la nit./ Per a uns és nit de festa,/ per a uns altres nit de dol...”.

    Després del descans Raimon encetava la segona part del recital amb un grapat  d’eixes cançons que el tenen a ell, i que escrigueren il·lustres poetes i que Raimon, amb la seua veu, les fa present, passat i futur. Va llançat sobre l’escenari, es troba a casa, recita una mena de rap poètic. Després recorda i els fa homenatge, quan passeja per València sol, “He caminat pel carrer la Pau/ March i Fuster m'han enlluernat/ Roig i Estellés se m'han barrejat/ Alfaro i Ventura m'han animat...”. Recita un soliloqui “...Parlant amb mi mateix he arribat a un acord,/  provisional, i m'he dit:/ més val no ser entès/ que romandre callat./ No t’entendran? No t'entendran?/ No t'entendran”, i l’acaba marcant-ne unes passes com recordant al Fred Astaire. En cantar i ficar-se al públic com dins d’un puny, se’n fuig amb picardia de l’escenari. Després torna entre aplaudiments i serà generós a l’acomiadament, cançons com “he mirat aquesta terra”, “veles e vent”, “jo vinc d’un silenci” i, amb les mans de tota la gent, “al vent”. La pell era, majoritàriament, de gallina, la que havia alçat una gran veu coronada, en una gran nit.

     

    Compartir en Twitter
    Compartir en Facebook