Blog 
El Blog de Josep Antoni
RSS - Blog de josep antoni mollà soriano

El autor

Blog El Blog de Josep Antoni - josep antoni mollà soriano

josep antoni mollà soriano

Encara que soc mestre titolat, "profesor de E.G. B.", deia el paper, i he treballat a Correus, el periodisme de "corresponsal", al Noticias al dia dirigida pel mestre J. J. Pérez Benlloch, i després la del Levante, fins que funde en 1987 "Crònica" per a la Vall, mentre ...

Sobre este blog de Comarcas

En este Blog tenen cabuda les meues col.laboracions setmanals a l'edició vall d'albaidina d'este diari: "El mirador del Benicadell" i "la noticia de la setmana a la Vall Blanca". També aniran caent altres escrits amb punts de vista i assumptes diferents, que puga ...


Archivo

  • 31
    Diciembre
    2016

    Comenta

    Comparte

    Twitea

    Valencia Comarcas

    MÉRITS DE 25 ANYS FENT INFORMACIÓ A LA VALL

    La meua relació amb el diari Levante (aleshores encara no havia recuperat les inicials del EMV)va mes enrere de 1991, data del naixement d’esta edició tri comarcal, sovint vista amb recels per molta gent ontinyentina, però que el pas del temps i la seua supervivència han avalat aquella aposta empresarial dels dirigents del diari. Concretament la meua col·laboració comença en octubre de 1984, quan publiquen la primera noticia, firmada conjuntament amb Vicent Requena, en aquell temps corresponsal únic, al voltant de la dimissió del que havia estat cap de llista de l’AP-PDP-UL-UV a Ontinyent, Antonio J. Lacueva, com a independent. Jo venia d’ocupar la corresponsalia comarcal de Noticias al Dia, dirigida pel gran Pérez Benlloch. La meua incorporació venia a descongestionar altres mires de futur de Requena. Tanmateix l’estimat,i malauradament desaparegut, periodista Josep Torrent feia les funcions, al diari Levante, de cap de comarques. Aleshores, per a marcar el camí per on devia anar la corresponsalia, es va desplaçar a dinar un dia a Ontinyent amb Requena i amb mi. Eren els dies quan les noticies d’ací es publicaven a l’edició general del diari.

    En mirar com eren eixos dies dels anys 80, en termes de logística periodística, vull recordar que, per exemple, l’enviament de les noticies al diari, la feia en el paper on prèviament havia redactat i mecanografiat la noticia, amb la meua màquina d’escriure, una “Olivetti lettera 32”. Després ficava l’escrit en un sobre i el duia a la desapareguda cotxera dels autobusos de Morales, que era com s’anomenaven als de “La Concepción”. En ser informat a quina hora eixia i a quina hora arribava a l’estació d’autobusos de Valencia, el sobre amb la noticia, telefonava, tot seguit, al cap de comarques i li comunicava  l’hora d’arribada, per a que enviaren algú del diari a recollir-la. I així fou fins que en la segona meitat  dels anys 80 arriba un gran invent, el fax. Llavors vaig començar a enviar les per eixe mitja, des de els llocs on es prestava el servei de fax.

    Tanmateix arriba eixe invent, crec mes polític que empresarial, que fou la irrupció dels gabinets de premsa, els quals significarien la precarietat del periodisme “a peu de carrer”, i conseqüentment l’empobriment de la veracitat informativa, al vindre les noticies de fonts oficials. La matèria  prima i objectiu últim d’eixos gabinets son les ja populars “notes de premsa”. Un invent que als politics els servirà per a que els mitjans de comunicació informen del que a ells interessa. Utilitzant de vegades  la pressió i l’extorsió, per a tal fi. Eixe fenomen ha evolucionat, en molts casos, cap a autèntics gabinets de propaganda política. Per tant van en contra dels periodistes, però també de la independència de informació a que te dret la gent. Òbviament, en este assumpte, encara  hi ha molta tela que tallar. Allò ben cert es que amb l’arribada del principi del fi, dic de Zaplana a la Generalitat,  els gabinets de premsa començaren a florir com un any bo de pebrassos.

    L’EDICIÓ DE LA VALL MARCA UN PARENTESI

    Fruit d’uns anys dinàmics, en la vesant personal, en desembre de 1987 encapçale la fundació de la revista d’àmbit valldalbaidí, i de informació general, Crònica. Un projecte que vaig conduir fins l’any 2000, així com també ha vaig simultaniejar amb la corresponsalia comarcal de Canal 9, des del seu naixement fins a 1995. Però eixes ocupacions no m’allunyaran en excés de Levante EMV, atès que fins l’aparició de l’edició comarcal (1991), continuaré col·laborant amb el diari com a corresponsal. Òbviament per a l’edició comarcal necessitaven una periodista amb dedicació plena, i així es fa des del diari, contractant a la periodista Raquel Portero. Després, inaugurada una sub seu de Levante EMV a l’ontinyentina plaça de Santo Domingo, seria substituïda per Gemma Pella i Ruth Tomás, fins que, allà pel 2008, coincidint amb l’arribada de l’actual crisi, però també de Lina Insa (PP) al govern municipal, esta seu es va retirar a la principal de Xàtiva. No obstant a meitat dels anys 90 vaig rebre la proposta del llavors director, Ferran Belda, per a que escriguera setmanalment dos columnes d’opinió. Una proposta que he complit fins ara. Tant en la secció de “El Mirador” , com en “la setmana”, on els dissabtes comentava allò que creia calia traure-li punta a cada dia de la setmana, a la Vall. Fins que eixa secció dels dissabtes la vaig canviar per l’actual: “La noticia setmanal a la Vall Blanca”, ja fa quasi una dècada, quan vaig encetar els períodes d’estància al Carib.

    LA DIFICIL LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ QUAN ES FA OPINIÓ DE PROXIMITAT

    Fer opinió de proximitat no es gens gratificant. Sobre tot quan ú tracta de ser honest e independent, en este temps de menys preu dels valors humans i universals. Aplicant-se la màxima del “caiga quién caiga”. El fet que definitivament em va fer acabar d’afermar-me i consolidar l’aposta per la independència d’opinió, va ser el premi que, en nom de la tasca al front de Crònica, resistint a l’envestida exterminadora del govern de E. Zaplana, vaig rebre de la Unió de Periodistes Valencians al 1998, el “llibertat d’Expressió”. Un honor compartit amb noms rellevants com Enrique Cerdán Tato, J. J. Pérez Benlloch, la Cartelera Túria i tants altres noms i anys. Va ser com rebre el testimoni d’una prova de relleus d’atletisme que, mentre continue en la cursa, que son les planes del diari Levante EMV, seguiré perseverant per a que els meus resultats obtinguen alguna mena de pòdium, al menys des de la independència de criteri. Una circumstància que tant abans amb Josep Torrent, quan feia noticies, com després, quan depenia dels delegats de la nostra edició, que sucessivament foren Lluís Cucarella, Ricard Gallego i actualment fa eixes funcions Agustí Garzó, sempre ha estat de màxim respecte i llibertat amb els meus escrits, estiguera jo equivocat, o no, en les meus opinions.

    Per tant m’identifique amb el comentari que em va fer la ex periodista de Canal 9, i ara escriptora, Iolanda Ybarra, quan en una ocasió especial es referia a mi així: “....independent... Les teues paraules sempre han sigut clares i combatives ... per això eres un personatge incòmode per al poder”. Amb tot, de vegades hi han compensacions, al comprovar que no sempre els meus escrits queden com un predicament al desert, fet que m’estimula a plasmar en Levante EMV opinions que puguen tindre algun ressò. Sempre tenint com a nord i direcció allò que afavoreix la justícia social i els interessos dels valldalbaidins, agraden o no a politics i partits governants. Però este pianista de les lletres sap que sempre està exposat a rebre improperis. Com així ha experimentat al llarg dels anys, sempre sotmès a les inclemències de la intolerància i la poca corretja de politics o representants públics. Així succeeix quan, de vegades, algú respon a les meues crítiques amb desqualificacions a la meua tasca, amb  insults, presumpcions difamatòries, menyspreen l’opinió o fan vexació amb atacs personals, que de tot hi ha a la vinya dels senyors.

     

    Compartir en Twitter
    Compartir en Facebook