Blog 
El Blog de Josep Antoni
RSS - Blog de josep antoni mollà soriano

El autor

Blog El Blog de Josep Antoni - josep antoni mollà soriano

josep antoni mollà soriano

Encara que soc mestre titolat, "profesor de E.G. B.", deia el paper, i he treballat a Correus, el periodisme de "corresponsal", al Noticias al dia dirigida pel mestre J. J. Pérez Benlloch, i després la del Levante, fins que funde en 1987 "Crònica" per a la Vall, mentre ...

Sobre este blog de Comarcas

En este Blog tenen cabuda les meues col.laboracions setmanals a l'edició vall d'albaidina d'este diari: "El mirador del Benicadell" i "la noticia de la setmana a la Vall Blanca". També aniran caent altres escrits amb punts de vista i assumptes diferents, que puga ...


Archivo

  • 29
    Abril
    2016

    Comenta

    Comparte

    Twitea

    Valencia Comarcas

    RAIMON FOU "LA VEU DE LA CANÇÒ"

    Si Sinatra fou conegut, i ho segueix essent, com “la voz”; amb tanta propietat i mes se li pot ficar a Raimon el sobrenom de “la veu de la cançó”. Així ho va deixar palès sobre l’escenari de l’Echegaray, el dissabte passat, en altre recital memorable d’un dia de Sant Jordi, com aquell de 1993 a Barcelona, on va commemorar els 30 anys d’”alvent”.

    Han passat molts d’anys, 19, des de que el cantant de Xàtiva va cantar a Ontinyent, i encara que en el passat govern de Jorge Rodríguez hauria pogut actuar, segons fons de l’equip de govern, no va estar possible per l’oposició de l’ex regidor M. Ruiz, d’EU, a l’hora d’incrementar la partida de cultura.

    Però misèries domèstiques al marge, Raimon va començar i acabar el seu recital de cançons a Ontinyent amb aplaudiments entusiastes i encesos. Eren els d’un públic agraït     per  la tasca d’este homenot menut, que quan parla trau la veu d’un home de 75 anys, però  quan canta sembla un xicot de 20 anys, que encara te força i es sent bullir la sang.

    Entre el públic que va acudir al concert de Raimon, abundaven ells de pels blancs, els calbs o el de les “arrugues” belles, però  també noves generacions predisposades a descobrir al ja mític cantautor en vida.

    A les 22’40  de la nit Raimon, rodejat dels seus músics, Fernando al contrabaix, Miquel i Joan a les guitarres i Pablo als instruments de vent, va encetar el seu recital, amb les mans a les butxaques, però conforme anaven passant les cançons, anirien prenent protagonisme i expressió. El públic, en la foscor, mantenia un silenci respectuós, mentre el cantautor anava repassant el seu rellotge d’emocions. El  so tenia una musicalitat neta i clara. La música de Raimon ara es acurada. Com les paraules i poemes que Raimon li cantava a la vida. A l’any 40 Raimon recordava que encara no havien mort tots, mentre anava punxant el temps. A la plaça Santo Domingo, una estona abans del concert, havia plogut, dins l’Echegaray la veu cantava que al meu País la pluja no sap ploure. Un home com ell,  estiga on estiga, sempre se’n  recorda de Xàtiva, estiga molt lluny o prop, i ho feia com abans, tirant mà de la guitarra.

    I amb la guitarra al coll plasma eixe lúcid pensament filosòfic que és “l’única seguretat”, que no es altra que l’arrelament dels seus dubtes. Com a  bon professional sap que toca cantar “la nit”, per a traure-li un bon grapat d’aplaudiments a la gent.

    Ara toca interpretar a Salvador Espriu, “he mirat aquesta terra”, i cal deixar la guitarra a banda per a recitar-lo fins amb les mans. Seguim amb poetes, ara li toca a Ausiàs March, “no em pren així com el petit vellet”. I així de poeta en poeta arriba a Jaume Roig. Fins que interpreta “he passejat per València sol”, on ens evoca, entre els carrers de la Nau o la Pau, a tots eixos grans amics de la nostra cultura, fins que arriba a la Malvarrosa i descobreix el mar. Amb el "Soliloqui solipsista" Raimon ens oferirà altra versió expressiva del cantant, amb fons de jazz.

    La gira “Raimon a Casa” està en marxa, i el nou fill predilecte de Xàtiva sap que a Ontinyent arriba precedit d’una gran expectació. Per tant deixa cap al final del recital moltes d’eixes cançons que ja son unes clàssiques, pera tots,  i uns himnes per alguns. Des de “Andreu amic”, a “parlant-me de tu”, “quan tu te’n vas”, “com un puny”, “veles e vents”. A les 12’03 de la nit Raimon torna a prendre la guitarra per a recitar les carcasses finals: “D’un temps d’un país”, el  públic entregat l’aplaudeix, “diguem no”, però també va recordar als mes joves que ell “venia d’un silenci antic i molt llarg”, i a més a més “qui perd els orígens, perd  identitat”.  El no va mes el bufaria amb “al vent”, era el deliri, l’èxtasi, on les  emocions esborronaven la pell. Raimon i el públic ontinyentí s’acomiadaven, tal volta per a sempre, però conscients, com a la peli Casablanca, que encetaven una eterna i històrica complicitat.

    L’entrada al recinte de l’Echegaray introduïa a l’acte amb una bona xarxa informativa de panells sobre la personalitat de Raimon, sobre la seua trajectòria i obra. El batle, Jorge Rodríguez, que nomes tenia 15 anys l’anterior volta, 1995, quan va assistir a un recital del cantant xativí, al mateix escenari ontinyentí, i que va acudir amb el seu equip de govern, i diuen que per donar exemple es pagaren l’entrada de la pròpia butxaca, ha    estat el  mateix que, tant com a president dels governs de la diputació i de l’ajuntament ontinyentí, ha pres les decisions necessàries per a sumar-me a la gira i escoltar, desprès de tant de temps, a Raimon al seu poble. Conscient que calia fer-li un merescut reconeixement, i sabedor que, com a demòcrata, els polítics li devien un des greuge.

     

    RAIMON FOU

     

    Compartir en Twitter
    Compartir en Facebook