Finalment s'ha consumat la rendició de Partit Socialista davant el PP amb la seua abstenció per a la investidura de Rajoy, tret del grapat de fidels a la seua consciència i a la decisió originària i que han votat el No i alguns abstencionistes que han expressat la seua discrepància amb l'afegit de "per imperatiu".

Si bé és clar que el "no és no" portava a un carreró sense eixida si no s'intentava un govern alternatiu i que la perspectiva d'unes terceres eleccions probablement duria a una majoria popular (per increïble que això puga semblar), allò ben cert és que la manera en què s'ha produït és el més vergonyós.

En primer lloc, el presumpte interés superior que al·lega el PSOE es contradiu amb les crítiques totals al nou govern i parlen més aviat de la por de no perdre més escons en unes terceres eleccions. D'altra banda i tot i que podia ser cosa raonable abstindre's, no calia fer-ho així. El vot en bloc obligat pel comité central i que amb la tradició política socialista de respecte a les decisions de la majoria implicava un difícil dilema, ha suposat la capitulació final socialista.

En efecte, el PSOE s'ha convertit de fet en un satèl·lit del PP, sense demanar res simbòlic ni aconseguir cap compromís ni cap cessió d'uns populars que no pareixen massa disposats a l'acord i que el que volen és un PSOE submís i tranquil, al qual amenacen amb unes noves eleccions si es mou, per a terminar la faena, aconseguir la majoria i reduir-lo a la irrellevància.