Cada any milers d´estudiants que acaben l´etapa de l´ESO s´examinen „i aproven„ la prova del certificat de nivell Mitjà de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià. Aquesta equival a un nivell C1 de la taula de coneixements lingüístics en el Marc Europeu de Referència per a les Llengües. És per això que no s´entén la iniciativa d´un grupuscle, ben minoritari, de professors de la Universitat de València, de promoure un manifest en contra del requisit lingüístic (nivell Mitjà-C1) de valencià per a l´accés a la docència establert per l´esmentada institució educativa.

Tan incapacitats se saben, doctors i catedràtics com són, per a expressar-se en una de les dues llengües oficials „la pròpia, atés l´Estatut„ de casa nostra? Exigir el valencià a la universitat és «discriminatori i possiblement il·legal» (sic)? La Constitució de 1978 imposa el coneixement del castellà (article 3.1) a tots els ciutadans. Quant a «las demàs lenguas españolas» „que no té la deferència ni d´anomenar pel seu nom„ seran oficials d´acord amb els seus estatuts d´autonomia (article 3.2). Podem estar tranquils, doncs, que les «modalidades lingüísticas» (article 3.4) gaudixen el rol d´objecte d´especial respecte i protecció. Ja ho veiem amb una RTVV tancada, sense espai comunicatiu en vernacle, on qualsevol mesura per posar en pla d´igualtat el valencià amb el castellà aixeca tanta polseguera supremacista...

Diguem-ho clar, ja els va bé la llei de l´embut: l´ample per al castellà i l´estret per al català. Ensomien soterrar la llengua dels nostres avantpassats, això sí, en un taüt luxós, poca broma! La revolució dels somriures, però, de parlar a la manera d´Ausiàs March perquè sí, perquè ens ve de gust i hi tenim dret, podrà amb tota la mala bava que s´hi opose. Som i serem! Rafel Frasquet i Soler. Gandia.