Els cristians i cristianes valencians que volem viure plenament dins de l´Església Catòlica sense renunciar a la nostra identitat, fa molts de temps estem esperant. Estem esperant una cosa com tan normal com participar de l´eucaristia i els sagraments podent expressar-nos, de manera habitual, en la nostra llengua, i no com una excepció. Han passat molts anys des del Concili Vaticà II i el seu decret d´aplicació de les llengües vernacles en la litúrgia de tota l´Església universal. Després de segles de llatí com a llengua de culte, les innumerables llengües del món esdevenien llengües aptes per a les celebracions sacramentals.

És cert que han passat moltes coses en esta terra nostra des de la dècada dels 60 del passat segle. Hem vist grans canvis en la societat: la democràcia, la llibertat d´expressió, la participació, els canvis en els costums.... l´estatus que el valencià té en la vida quotidiana. També en l´Església hem vist novetats impensables fa uns anys. Però, en la qüestió del valencià en les celebracions dominicals, ben poca cosa ha canviat. És cert que hi ha un bon grapat de parròquies que fan, els diumenges, misses en valencià, però en la resta la llengua nostra és invisible o bé és usada en una situació de perfecta diglòssia, per exemple: comentaris i comunicacions del senyor rector al poble en valencià, la resta (lectures, pregària eucarística, respostes dels fidels...) en castellà.

Les noves generacions que s´incorporen a la vida social i que estan avesades a una certa normalitat del valencià, comproven que les institucions eclesials són una espècie de zona vedada a la normalitat de la llengua pròpia, especialment en les celebracions litúrgiques. En la nostra Església sembla que el valencià no és una llengua apta per a expressar la fe en el senyor Jesús ni per a celebrar els sants misteris.

És per això que iniciatives com la carta que han dirigit a l´arquebisbe de València 150 preveres han de ser escoltades i han d´obtenir una resposta. Els signants són sacerdots del clero regular i del clero secular. Hi ha canonges de la Seu, rectors de parròquia i missioners. Sacerdots en actiu i jubilats. Tots demanen una cosa tan normal com el reconeixement del valencià com a llengua de culte, la publicació dels textos litúrgics valencians i l´impuls i la normalitat de la nostra llengua en la vida eclesial.

No es tracta d´obligar a ningú a res, simplement consisteix a posar en mans de rectors i fidels cristians el material oportú, i en promoure les disposicions adequades per tal que les parròquies i les comunitats puguen anar fent la seua vida cristiana en valencià. En altres diòcesis del món s´ha fet o s´està fent un procés semblant. Per què no en les diòcesis valencianes? Francesc Aracil Pérez (Associació ecumènica de cristians pel valencià) València.