No puc aguantar més l´abocament descontrolat de decibels en l´atmosfera. Contaminació acústica en carrers, tendes, bars... i el pitjor: sales de concerts. El Palau de la Música de València, acudisc amb la meua família al festival de Feretes i Cançonetes. Un programa atractiu i la idea fabulosa: una trobada per a viure la música infantil en valencià amb tota la família, tot perfecte.

Però hi ha alguna cosa insuportable i evitable: el soroll. No més arribar el soroll en el vestíbul principal és insuportable, no podíem ni parlar entre nosaltres, i tot era causa de la diarrea decibél·lica d´un jove amb auriculars a qui se li va deixar una responsabilitat per a la qual no estava preparat. Fugir de la música era en aquell moment la millor alternativa, eixir fora d´aqueix espai aturdidor i desagradable.

I l´absurd continua. En la sala principal, d´excepcional acústica, assistirem a un acte de bruixeria en el qual vam veure com uns músics excel·lents eren convertits en brossa musical, sorolls i cridòria. Aquest fosc art de nigromància era dut a terme per uns bruixots situats en el costat oposat de l´escenari que manipulen unes taules amb molts botonets. Tot estava absolutament distorsionat per una amplificació desmesurada: veus metàl·liques i desagradables, paraules i lletres incomprensibles, balanços descompensats, instruments estridents...

L´amplificació és, o ha de ser, l´art de reproduir i expandir el so, amb la major fidelitat possible, a majors audiències, i açò requereix professionals, almenys, a l´altura dels músics.

Sé molt bé com un músic arriba on arriba i quin és el seu ardu camí, com defensen el seu art i el seu nom actuació després d´actuació però desconec la trajectòria o la preparació d´aquests personatges anònims que poden destruir músiques, músics i públics amb una impunitat absoluta. És hora que apareguen en el programa, que donen la cara „i la talla„ i que isquen a saludar. Si s´atreveixen. Rafael Mira Verdú. Sevilla.