Arran de l´article d´opinió de Francisco Javier Rubio, professor d´Educació en valors d´institut, amb el títol «Educación contra el machismo», he pensat inmediatament que dur ha de ser per als mestres d´institut viure el dia a dia amb xiquets i xiquetes masclistes. Jo sóc mestra d´Educació Infantil i tinc la sort d´agafar als alumnes quan encara són xicotets i no solen entendre de masclisme ni de feminisme€ sols volen viure i nosaltres volem que aprenguen a viure. El més fàcil del món és trobar-te a un xiquet amb el davantal posat, jugant a la cuineta o a les nines i les xiquetes jugant amb cotxets€
Ja fa anys que a l´educació es parla molt menys del coeficient intelectual i més de la inteligència emocional. El que passa és que a aquest país en uns vint anys portem tres o quatre lleis d´educació. A vore si per fí, ara que sembla haver alguna xicoteta intenció per part dels polítics, aconseguirem que es fera un pacte que incluira dins el currículum, no com a assignatura, sino com a transversal el treball de les emocions.
El que s´intenta a l´escola, almenys molts mestres, és educar les emocions. Per què encara s´escolta per ahí l´expressió dita a un xiquet «no plores, plorar és de xiquetes». Plorar és de tots, de qualsevol persona! . Al llibre Emocionari de Cristina Núñez Pereira i Rafael R. Valcarcel, escrit per a adults, mestres, per a treballar-les amb els alumnes, hi ha noranta-dos emocions i ninguna exclueix a cap persona, siga home o dona: tots les vivim, tots les gaudim o les patim. Per ahí comença el camí cap a la veritable igualtat, serà quan ja no siga necessari que hi haja dia de la dona! Però aquest treball no és exclussiu de l´escola, els instituts€ L´ha de fer tota la societat, començant per la familia i a més a més amb l´exemple, la paraula sola no farà efecte! Maria E. Montesinos Oltra. L´Eliana.
