L´Estat, mesura de tot. Dins d´un món on les gestions no són unipersonals i són organs col·legiats supranacionals els que prenen decisions, ens hem de preguntar quina és la força de la gent en els canvis i les mesures legislatives al món. Espanya és part de la Unió Europea i té com a moneda l´euro. Els dubtes al voltant de si una part d´un país membre s´independitza i segueix formant part de la Unió, no responen tant a una qüestió política com econòmica i de continuitat de la seua integritat global. Potser allò possible és no poder de deixar de ser part i no el quedar fora, com sovint es vol fer creure.

Hui és onze de setembre, la Diada. L´argument de que a Catalunya els que són a favor del canvi de l´estatu quo són una minoria de quatre «radicales, antisistemas e independentistas», quedarà per sempre esborrada de qualsevol titular o notícia de premsa al món. La frase que ho resumeix tot s´ha dit per part d´un conseller del govern català: «Necessitem el referéndum per sobreviure, per subsistir. Ens sentim amenaçats en la nostra pròpia existència».

La frase de «la meua pàtria és la meua llengua», no és patrimoni de cap parlant de cap llengua del món, és senzillament una expressió d´una adhesió inquebrantable a una manera d´entendre i comprendre el món. El respecte als parlants d´una llengua sense estat propi, només es veu possible si al darrere hi ha una nació que els reconeix tots els drets lingüístics de qualsevol llengua amb estat propi. En cas contrari cal aconseguir l´Estat per preservar la llengua. Només serà la força d´una gran majoria incontestable la que decidirà si hi haurà o no urnes l´1 d´octubre i, el seu resultat avalarà les conseqüències a nivell del dret internacional i el posterior reconeixement dels Estats. Carles Muñoz Soria. Mislata.