14 de septiembre de 2017
14.09.2017

El beuratge de la sibil.la

14.09.2017 | 04:15

Açò va i era que vingué la plèiade olímpica a ungir el poble desheretat. I, en senyal de submissió incondicional, el dissortat poble oferí una nimfa al Zeus Racoi. Aquest déu, metamorfosat en mardà, posà la mirada sobre la Dríade de la Vall i ella, desafiant la llei de Newton, levità. No com el peix globus submergit en la blavor marina, sinó en virtut de l'èxtasi taumatúrgic propi del misticisme. Però no sols li infongué el do de la lleugeresa ingràvida que als mortals els semblaria una tasca impossible; també li implantà un riure histèric i permanent que il·luminava un rostre que faria les delícies de Hogarth.

I un membre del seguici de l'optimus maximus consolà el poble desemparat aconsellant-li que contingués el plor. L'exhortació era sàvia, perquè un poble que es limita a plorar ho té tot perdut.

La Dríade de la Vall, investida amb el poder atorgat pel Gran Mardà, s'adreçà a l'àgora a proclamar als seus seguidors el que farien en aconseguir el domini de l'Assemblea: «Tem –digué amb la destemprança sonora habitual– que la nova televisió futura serà el flagell de les nostres falanges». Tenia raó considerant el que havien fet les seues esquadres al llarg de dues dècades: intoxicar el poble amb l'apòzema de l'odi i fent-li beure el xarop diabòlic destil·lat en l'enveja i la venjança.

«Eixe conseller –argumentà referint-se a un jove sofista– vol recuperar la koiné dels nostres ancestres. I no ho podem permetre perquè el Gran Mardà parla la llengua dels déus. Nosaltres, els valencians, també hem parlar-la, escoltar-la, llegir-la i escriure-la. Només si oblidem la que parlaren els avantpassats ignars, tindrem un lloc en l'Olimp i serem com els déus». Continuà amb l'ardor produït pel narcòtic de la pitonissa: –«Hem de restaurar el domini sobre el territori que és necessàriament i exclusivament nostre» –féu una breu pausa i prengué embranzida– «Com assegura l'excels Mardà Alfa, ells són okupes de la propietat que ens pertoca per origen diví...» –els aplaudiments sonaren en la càvea, interromperen la inspirada arenga i la ganyota de l'hiperbòlic somriure de la Dríade de la Vall (ara ja diu la Val) enlluernà la massa ovina. «Els metecs volen tindre drets. On s'ha vist que els inferiors pretenguen governar la polis amb el pretext de falses igualtats? Ací, els únics que podem imposar les regles, som l'aristocràcia». Respirà profundament envanida pel discurs que amollava. I com que el sol pujava cap a l'àpex, tota la rabera buscà refugi en l'estoa.
Vicent Moreno i Mira. València.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook