Després dels desafiaments comesos a l´Estat pel parlament de Catalunya, ara cara l´onze de setembre, el victimisme és a flor de pell. Possiblement molts pretenien sensibilitzar la societat catalana amb un confrontament d´aquests termes. I ho han aconseguit. Potser un dels millors amagatalls perquè la gent deixe de pensar en el 3%, en la corrupció generalitzada de polítics que amaguen a corre cuita els estalvis, déu sap com han estat obtinguts i la justícia que no té prou mans per agafar i fer tornar a la societat allò que s´emportà el vent, és aquest confrontament Catalunya-Estat.
No només a Catalunya (abans dèiem Principat), sinó a la resta de l´Estat Espanyol. Ara que tot és o no és políticament correcte, el temps passa i després de l´1 d´octubre vindrà el 2 i després els diners no apareixeran. Fins i tot els diners donats a la banca tampoc.
No parle d´estats sinó de corrupcions i corruptes. I fins i tot, políticament s´aprofita una situació tan evident con la present per deixar de costat el gran frau comés per formacions, partits i entitats -públiques o privades- que no només omplien de diners i comissions butxaques, sinó amics i coneguts per tot arreu.
Sóc prudent a l´hora d´escriure perquè ni és de rebut un govern espanyol, que va a toc de trompeta, ni una actuació desafiant en la que s´amaguen un grup nombrós de possibles corruptes, tot i què, poc a poc, van desapareguent de l´escena principal. Altres, que creient en els seus objectius independentistes i que per suposat son respectables, s´aprofiten d´aquesta situació per sumar vots i fer front a la idiosincràsia pròpia d´una solució política que passa, des del meu parer, pel diàleg i l´evolució d´un estat, que no accepta, -si de paraula però no de fet- les singularitats pròpies d´una societat més justa, equilibrada, diferenciada i sobretot inflexible davant dels corruptes i el seu entorn. Joan Ferrer Casasús. València.
