No podem estar més d´acord en el que escriu Júlia Ruiz en relació al premi que la Generalitat lliurà el 9 d´octubre als "Hombres anónimos que impiden la violencia de género". Un raonament fantàstic i encertat.

En ell es reconeguem totes les dones, però sobretot, aquelles que han estat pròximes a les que han patit la violència. Moltes han mort per defensar la vida dels fills i filles, per no abandonar-los front a decisions parcials dels qui tindrien que protegir-les, les que han continuat la seva vida sense protecció per tràmits lents, equivocats€ i totes les mares que han estat al seu costat i de vegades han pagat eixe afecte amb la vida. Per això el nostre agraïment.

La desproporció del reconeixement públic entre dones i homes és prou habitual , la qual cosa no vol dir que siga just. Les dones arribem sempre més tard a tot, és com si el retràs en el reconeixement dels nostre drets significara que hem de recórrer tota la historia dels drets des de l´ inici, com si tinguerem que estar sempre començant per arribar a l´ estatus dels homes. No es així a l´àmbit teòric , però la realitat quotidiana ens mostra lo difícil que es la igualtat, la quantitat de normes que fan falta per a dir i explicar que les dones som ciutadanes iguals. Però si tenint normes que ho reconeixen tenim que estar sempre alerta, quan es tracta de decisions no normades, es a dir, voluntàries o discrecionals, les dones desapareixem com per encantament i per eixe mateix encantament apareixen els homes.

I això es el que descriu, com la bona periodista que es, Júlia Ruiz. Son moltes les dones que ens han fet arribar el seu agraïment, una vegada més, a Júlia. La seva sensibilitat amb les nostres reivindicacions i la proximitat amb les nostres causes ens fa més fàcil reclamar els nostres drets. Gràcies, Júlia. J. Sevilla (Red Feminista D.C.), Amàlia Alba (Dones Progressistes), Teresa Blat (Lobby Europeo), Herminia Royo (Separadas y Divorciadas).