El títol defineix una qüestió crucial del moment delicat que viu Espanya (encara que dissimule ignorar-ho). ¿L´anticatalanisme és un requisit indispensable per a ser un bon espanyol? ¿O sols és un mèrit? És a dir, ¿podria considerar-se constitucional, com el dret a la vivenda, a la sanitat, a l´educació...? Perquè els indicadors socials indiquen que la xenofòbia és constitutiva, essencial, d´una Espanya en què Castella és l´únic eix. Que ningú busque pal·liatius fal·laces ni excuses exquisides davant del foc granejat i a discreció que ciutadans presumptament honrats disparen contra un legítim sentiment de pertinença.
Crec que les preguntes que plantege són oportunes en moments històrics com els actuals. Sóc, només, un ciutadà pacífic i per la meua part no hi haurà comportaments reprovables: pense mantenir-me dins dels canons del decòrum que la civilitat exigeix, però cap llei és ama del meu pensament. ¿És constitucional el sentiment de ser allò que s´és? ¿Hi ha cap article en la Carta Magna que m´obliga a estimar una Espanya agressiva amb el diferent, quan el diferent sóc jo? Aquest dubte suscita una última reflexió: ¿tinc dret a sentir-me afligit per viure en un Estat que amenaça la meua llengua i cultura i que ofega financerament el meu país? Vicent Moreno Mira. València.
