L´assetjament a docents va a més. Existeix un costum que consisteix a arreplegar, per part de grups de mares i pares, queixes per escrit amb signatures contra la professora o el professor quan no entra per l´ull, presentar l´escrit per registre d´entada en la direcció del centre, i provocar la seua eixida a fi d´evitar problemes. Cal assenyalar que quan la professora difamada ha denunciat els pares per acusació indeguda i ha guanyat el cas, a les famílies els ha caigut una sanció. L´altra història és que hi ha grups de mares i pares que, tot i estar en contra d´aquestes actuacions i ser favorables a la professora, no diuen res per por.
Amb encerts i errades, tot el personal de la Conselleria d´Educació, des del conseller fins el conserge de qualsevol centre, encarregades de menjadors i sindicats inclosos, formem un immens equip. Difamar a la professora o agredir al director no conduïx a cap lloc i és agredir-nos a tots. Tirar al docent no arregla res i crea més mal: recels, desconfiança, inseguretat. El camí és parlar, raonar, aportar idees i treballar junts.
Xiqueta, xiquet: si la mestra te mana deures, fes-los, mante; si no te´n mana, no n´has de fer, reina. Té gràcia. El discurs és antic, però més vàlid que mai: es tracta d´obeir al docent, seguir-lo, i evitar qüestionar cada pas que dóna. Vicent Octavi Ferrís Castell. Algemesí.
