20 de diciembre de 2015
20.12.2015

Ereccions nacionals

¿Com s'aproximen el còmic, la literatura o la televisió al gran fenomen polític dels sistemes democràtics? ¿Com es reflecteixen les eleccions en la ficció? ¿Cap polític ha votat mai al candidat rival?

20.12.2015 | 00:01
Ereccions nacionals

Hui és diumenge d'eleccions generals, el que vol dir que em quedaré a Castelló tot el dia. Em mudaré, votaré pel candidat que més em recorde a mi mateix, faré vermut i, mentre observe el teatre en què es converteix qualsevol vila en el dia gran de la democràcia, em faré la següent pregunta: ¿Com es reflecteixen les eleccions en la ficció? D'entrada, la literatura valenciana fuig, per definició, del polític i de les eleccions com a tema literari. Trobem pinzellades en Chirbés, en Ferran Torrent. Tenim l'obra de Joan Fuster i altres assagistes. Però no hem aconseguit escriure ni una simple comèdia o una novel·la on practiquem aquesta gimnàstica tan sana que consisteix a fer conya del polític, potser per la por (i no serà que no hem patit polítics ridiculitzables al llarg de la nostra història) o potser perquè el polític valencià mai ha tingut pes, ni a Madrid ni a València. I sense pes, no hi ha conya.

Així, orfe de referents autòctons, hauré d'acudir als clàssics. Pense en El rei Lear. Una vegada la mecànica de l'elecció es posa en marxa, els aspirants es converteixen en actors i les seues paraules comencen a tendir a la ficció. Poques vegades el món és tan teatral com en les campanyes electorals. En una de les cròniques reunides a Amèrica, Norman Mailer afirma que es podia aprendre molt observant Margaret Thatcher, perquè «hauria estat una gran actriu». En Navegació a la vista, Gore Vidal observa que les eleccions de 1960 van girar al voltant de les aparences. En un doble sentit: en els debats televisius Kennedy guanyà Nixon perquè «era fotogènic davant la càmera»; i els votants es van convèncer que «buscàvem –tots– una nova generació de líders joves i vigorosos nascuts en el segle XX, i, obedients, fingírem fer-ho». Ras i curt: tant l'essència de la literatura com la de la política, és el carnaval.

En el món posterior a la IIª Guerra Mundial, on no hi ha conflictes armats en Estats Units ni en la major part d'Europa, les campanyes electorals i les eleccions polítiques han suplantat la necessitat de conflicte físic en els països amb estabilitat democràtica. En el capítol pilot de El ala oeste de la Casa Blanca, un any i mig després del triomf del president Bartlet, el seu equip de govern actua com si la reelecció fora imminent, perquè la política s'ha convertit en una constant campanya política. I campanya és una paraula d'origen militar trasplantada a aquest camp de batalla de violència, sobre tot simbòlica (icònica, de les aparences) que és la democràcia.

Un model nord-americà

Perquè com ocorre amb tants i tants altres fenòmens, el model de representació de les eleccions democràtiques que vivim hui és eminentment nord-americà. En la història de cada ésser humà que es professionalitza com a polític trobem la mateixa catalització dels mateixos binomis: entre honestedat i corrupció, entre deures personals i deures públics, entre veritat i mentida.

Transmetropolitan, aquella novel·la gràfica ciberpunk amb guió lampedusià de Warren Ellis n'és un altre exemple. L'argument gravita en la campanya que enfronta l'actual president, de gran paregut amb Nixon i sobrenomenat La Bèstia per Spider Jerusalem –el cronista gonzo que protagonitza la ficció– i el senador Callahan, àlies El Somrient, qui darrere de la seua imatge neutra amaga intencions més que sòrdides. Jerusalem, amb moltes semblances amb Hunter S. Thompson, és un exemple de la contrafigura de l'assessor, la del periodista obsessionat per desemmascarar, per dir la veritat, figura que ja forma part de l'imaginari col·lectiu i de la qual no cal donar exemples actuals. El fax que utilitzava Thompson en els 70 quan era corresponsal polític es metamorfoseja en una munió de sistemes informàtics que permeten traure a la llum els draps bruts i els abusos policials d'una societat que no fa més que exagerar el nostre pitjor tarannà.

Yukio Mishima, com sempre, posa el dit a la nafra. A Després del banquet, narra la relació amorosa i inquietant entre Kazu, una dona d'origen humil que ha aconseguit regentar un dels restaurants més importants de Tòquio, i Nogushi, un prestigiós polític de nobles valors i economia malparada. Contravenint els desitjos d'ell, Kazu finança en secret una campanya condemnada al fracàs, perquè l'oratòria i els gestos del seu marit s'han tornat anacrònics, com els seus principis. Ella, en canvi, que s'implica activament mitjançant discursos populistes, té clar que «l'única cosa que importa en unes eleccions són els diners i els sentiments». Mishima és implacable amb la política, «l'essència de la qual és la perfídia» i arriba a la conclusió que la política obliga «a comportar-se d'una manera molt semblant a una geisha». El final és demolidor. La protagonista reconeix en les paraules d'un altre els seus propis pensaments. «Potser haguera pogut arribar a disfrutar de la felicitat si no hagueren estat pel mig les eleccions». Resumint: en la ficció també hi ha propostes on podem rastrejar les petges d'anys i anys de jerarquia aristocràtica perquè, com diria aquell personatge de Mendoza a Mauricio o las elecciones primarias, «ningú naix sabent elegir».

Ereccions generals

D'acord que hem assistit a una campanya de coentor low cost. D'acord que hem vist spots electorals amb familiars actuant com a prescriptors de les bondats dels polítics. D'acord que la massa té dubtes. Però el candidat és el ciutadà que, en teoria, menys dubtes ha de tenir a l'hora de dipositar el vot. En plena era del superego, preferisc els polítics que donen la impressió que no es prenen d'una manera massa seriosa. La ironia hui (i sempre) es malinterpreta com a frivolitat, però hem de començar a considerar-la com una arma socràtica, igual que la maièutica, que combat l'enemic fent-li preguntes i arriba al coneixement qüestionant-lo. Es confon la gravetat amb la profunditat, quan els espais de banalitat són sempre imprescindibles; segur que no hi ha, per exemple, cap membre del PSOE que no faça conyes del pentinat cistercenc de Ximo Puig? Per això, quan entra un candidat al col·legi electoral on jo vote i veig les encaixades amb els membres de la mesa, com pren una papereta de cada partit, com entra a la cabina i corre la cortina, m'augmenta la trempera en preguntar-me si hi deu haver hagut, en la història de la humanitat, un candidat que emparat pel sobre tancat haja mai votat el rival.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

EL HUMOR GRÁFICO DE XIPELL


anteriorsiguiente

Playas en la Comunitat Valenciana

Los mejores restaurantes en Valencia

Descubre las playas de Alicante, Castelló y Valencia y el mapa con todas las playas. ¡Vota tu playa favorita, envía fotos de las playas y decide dónde pasar tus días de sol!

 
Enlaces recomendados: Premios Cine