En alguns hotels, un no té més remei que posar-se decadent i deixar-se dur per la llangor, com fan alguns personatges de Manuel Vicent. I així, m'imagine que sóc un jove combatent de les Brigades Internacionals, ferit al front de Terol durant la guerra i que troba en l'hotel, convertit durant aquelles dates en hospital militar, l'amor impossible d'una infermera que cuida els malalts cada dia.
I m'ho imagine enmig de la remor que mou una multitud de jubilats perquè tinc davant meu un grup compacte de vells francesos amb accent espanyol i vells valencians amb accent francés. En arrancar-se a cantar amb ràbia Ay Carmela, es fa un silenci dolorós i toca engolir-se les llàgrimes. Són els testimonis d'una història que s'acaba. Una gesta d'ideals i lluita per la llibertat que, en desaparèixer els darrers protagonistes, quedarà soterrada en els manuals d'història.
Com i per què van arribar fins ací si eren joves però no eren soldats, si mai havien sostingut una arma amb els seus braços, si havien militat en el pacifisme i la solidaritat entre els pobles? Doncs perquè eren uns idealistes. Potser foren metal·lúrgics, estibadors, estudiants, llauradors, aventurers, activistes negres nord-americans o jueus perseguits pels nazis. Eren romàntics, sense una gran formació, tot i que gent com Malraux o Orwell també lluitaren, però estaven molt polititzats.
Eran gent del poble, directa, tabolaire, carinyosa amb els valencians que els rebien com a salvadors. Potser. Però per damunt de la classe social o laboral, combatre Franco en la península suposava per a tots plantar cara a Hitler. A Castelló, un txec venia a lluitar per Praga. Creien que la Guerra Civil era el primer assalt d'una contesa mundial que es podria frenar si Franco i els seus companys de viatge eren derrotats a Espanya. Per als brigadistes no es tractava d'una simple guerra fratricida aïllada en un país fronterer amb l'Àfrica. Era l'aperitiu de la catàstrofe. I el temps els va donar la raó.
La Història s'ocupa de fets generals. És un relat incomplet que mai abasta la totalitat del passat. No admet la subjectivitat. La novel·la, en canvi, és el regne de les subjectivitats. S'ocupa d'experiències particulars i de conflictes morals. D'una banda, en la història, com en la vida, res té sentit, les coses s'esdevenen unes darrere d'unes altres, incongruents, però en la novel·la cada cosa s'esdevé com a conseqüència de l'anterior, el que produeix un efecte balsàmic. Per això m'agraden les novel·les. Carpentier, per les seues implicacions personals, sap que no podria fer història amb aquells successos i elegeix per a contar-los una novel·la. Amb la ficció persegueix, únicament, comprendre i comprendre's.
Tornant a la història de la infantesa del principi. Anys més tard, vaig saber que la sèrie numèrica de J tatuada en el braç esquerre indicava el seu pas per Mauthausen. El 27 de gener, és l'aniversari de l'alliberament, per part de l'Exèrcit Roig, d'Auschwitz.
