El concurs de mascletades d'enguany s'ha obert amb un espectacle discret, sense ser allò que diríem «res de l'altre món». L'inici, amb efecte digital de sèries d'esclats a terra, seguit per bones volcanades de perles verdes i roges, semblava prometre més. Però de seguida ha començat a usar i abusar dels xiuladors sense progressió, un detall que marca sempre un plus de qualitat. El cas és que, sobretot, ha mesclat en estranya confusió tota mena d'elements, sense diferenciar massa els temps de protagonisme del foc aeri i el terrestre. Era una estranya amalgama que buscava potser l'aplaudiment fàcil de l'espectador, però sense cap ordre i amb un crescendo poc estructurat
El final -millor hauríem de parlar dels diferents finals successius- ha estat acceptable, però sense cap espectacularitat ni novetat especials. El terratrèmol terrestre ha donat pas a volcanades de color, de nous esclats terrestres i de la sèrie de trons final. Ha estat una mascletà sense el ritme progressiu que diferencia el que és bo del que és excel?lent. Puntuació: **.
