«Cada vegada que s'acosta el primer pleniluni que hi ha després del 21 de març, manifeste des de fa temps un sentiment contradictori: d'una banda, no m'interessen massa les mostres de religiositat i ostentació de les autoritats, ni els períodes d'abstinència; per l'altra banda, m'atrau la teatralitat i l'espectacularitat d'aquestes manifestacions. Ara bé: igual que les televisions sempre ens passen les mateixes pel·lícules, i ma mare sempre fa potatge de vigília, sempre han estat així les nostres processons? En quin moment van deixar de ser celebracions que combinen la religiositat amb el profà i van esdevenir ostentacions de l'auctoritas?
Com els personatges de Pawlikowski que busquen identitat i arrels, sóc conscient de la dificultat de viure el present sense l'empara i consell del passat, per molt que tractem de defugir-lo. Per tant, el més sensat (que no el més habitual) és acudir a les fonts i esbrinar com eren les festes i celebracions medievals del cicle de Pasqua a Castelló. Comence la processó pels prestatges de ma casa i arribe a una selecció, estranyament ben publicada i amb criteri per part de l'ajuntament de Castelló, de documents per a l'estudi de les festes i celebracions a càrrec d'Elena Sánchez. I trobem notícies sobre quant es gastava l'autoritat municipal en la preparació dels jochs del Divendres Sant, dels quals no ha arribat fins a nosaltres la consueta o text literari, però si abundants detalls de la posada en escena de la passió de Crist; trobem notícies sobre la regulació del preu del peix e viandes quaresmals per a evitar l'especulació, els pagaments als músics i joglars de la vila, o l'endreçament dels carrers pels quals havia de passar la processó.
Ras i curt: el terme espectacle és un concepte ampli que admetria al seu si les múltiples ocasions socials que van donar lloc a uns altres exercicis d'institucionalització espectacular (des dels drames litúrgics fins als jochs, des de les entrades reials fins als misteris dels gremis ciutadans). L'escassa entitat del component literari contrasta amb la presumible potència dels muntatges de temàtica religiosa o l'activitat de moms, histrions, joglars, saltimbanquis, en els confusos límits d'una cultura oral i visual prou inimaginable per a nosaltres avui.
La documentació ens parla de formes dramàtiques tradicionals que connecten amb els misteris medievals. Hui, l'auctoritas, sobretot aquella que exhibia trempera eixint a la processó, ens ha encolomat unes dramatitzacions contemporànies de caràcter neocatòlic, quan no nítidament nacionalcatòlic, que consten d'una sèrie d'estampes sacres que igual es representen al carrer com a l'auditori, aquest edifici tan apanyat i normalment buit de contingut i programació que prèviament ens van cobrar i construir. I és que, com en aquella pel·lícula de Berlanga, una forma ben barata que té qualsevol ciutat per a situar-se en el mapa és un bon miracle o una bona aparició. Però clar, la gent evoluciona. I ara, tota ciutat que vulga ser bé d'interés cultural o festa d'interés turístic, ha de tindre una representació de pasqua i una fira medieval tot i que, continue pensant que si vols atraure turisme, igual és més barat i més fàcil fer que els restaurants facen una paella correcta, no?
«Pascua y naranjas»
M'encanta Castelló en Pasqua. La ciutat està despoblada i regna un silenci artificial, un silenci que només aconsegueixen emetre els vells que prenen el sol contra qualsevol paret. I a falta d'alqueria on fer una paella, jugar al guinyot i fer tintinejar els gots, m'asseuré en la meua terrassa favorita a veure passar la vida i llegir un poc.
Ja fa temps que Manuel Vicent ensenyà al públic espanyol que una bona manera de passar la pasqua era fer un tomb per aquests paratges, on els capvespres sempre són llargs, de color carabassa, perquè el sol s'amaga arran de la fronda dels tarongers. A alguns, el Mediterrani ens ha evangelitzat en la religió de la primavera perquè tot està amanit per a viure únicament de sensacions i el paisatge el formen els colors. Perquè les manifestacions religioses, quan participa el poble, tenen un cert aire de saturnals, de fartades, de festa pagana. Perquè el taronger, hui en vies d'extinció, era l'únic déu verdader, aquell que ens donava de menjar.
Gràcies, Johan
M'acaba de recordar el Gavatxo la mort de Cruyff mentre cuina un arròs penitent. Jo era massa jove quan tu ja predicaves la teua religió per Amsterdam, Barcelona i Orriols. Com a Déu modern que eres, el teu evangeli no cal buscar-lo en un llibre, sinó en la xarxa, on podem gaudir els que no et vam conèixer de les teues ensenyances. I ens vas convertir.
Un mercader et va fer fora del temple, un mercader que, per cert, hui està a la presó, et van crucificar, i quan vas ressuscitar, ja no et deies Johan, sinó Pep. Com totes les religions, has tingut seguidors, imitadors i heretges. Però si hem d'escampar la teua paraula pel nostre dia a dia, eixirem i ens divertirem. És l'única forma de no avorrir-nos fent el que fem. Ara bé, no te perdonarem mai no haver jugat en Castàlia.
