Hi ha poques coses en el llenguatge que donen tant de peu a la creativitat com la toponímia. Els colors, les formes, la vegetació del territori; els noms o els malnoms dels seus habitants; una història, una advocació, una llegenda o un equipament... qualsevol cosa barrejada amb la inventiva de la gent serveix per a generar un topònim.
Per això, els noms de lloc ens diuen tantes coses sobre els habitants, sobre els orígens o sobre la natura de cada indret i són capaços de crear un trencadís de colors variadíssims que dóna personalitat a cada racó de la ciutat. Però els topònims són també informació, descripció precisa, coordenada exacta en mapes, nomenclàtors urbans, bases de dades o guies. Són un element imprescindible de guiatge i de referència sobre un territori ple de persones en moviment. I és que a la posteritat, li agrada el marbre. Cada cop que una gran figura de les arts, la política o la ciència traspassa, renaix el debat sobre com retre-li homenatge en forma de placa en el saturadíssim traçat urbà. Perquè les plaques de senyalització, a més d'informar, guiar i advertir, compleixen una funció per a la qual no han estat pensades, però que, a la pràctica, és quasi tan important com les anteriors: són el llibre de geografia més llegit i la primera font d'informació per a molts viatgers sobre els noms de carrers i poblacions, de rius i collades, sobre els topònims d'una ciutat o un país.
Per a batejar un espai urbà en memòria d'un personatge, la normativa municipal és clara. I abans d'alçar la veu contra les absències flagrants del nomenclàtor castellonenc, convé recordar que hi ha uns cent noms aprovats a l'espera de tindre assignat un espai a la via pública. En aquesta llista de suplents sense data de debut hi ha des de topònims fins a personalitats d'àmbits diversos que formen un corpus de noms sense emplaçament definitiu que, en el futur, estan cridats a designar places, carrers i jardins sempre que l'espai ho permeta.
I la ciutat, com a ens viu que és, està sotmesa a la dialèctica entre la ciutat històrica i la ciutat futura. Per això, caldria reflexionar un poc i saber quin futur reservem al nostre passat. I això fa referència no només a preservar la memòria d'un passat, sinó a la manera com aquesta memòria es mostra i s'explica. Perquè, vulguem o no, el nomenclàtor actual de Castelló reflecteix una lluita de classes, ja que és l'expressió d'hegemonies culturals i polítiques. Moltíssims carrers porten el nom del propietari dels terrenys, la qual cosa no suposa cap problema. Ara bé, el treballador mai hi apareix. I tampoc passaria res si començàrem a donar visibilitat a les aportacions que han fet les dones a la nostra societat, perquè la majoria de vegades (per no dir que sempre) han estat invisibilitzades o no han estat prou reconegudes. I visibilitzar no és tan sols posar noms de santes, sinó que caldria posar noms que hagen aportat alguna cosa a la història, la ciència o la societat. La llista no és infinita, però sí que és prou llarga. Només és qüestió de voluntat.
14 d'abril
Un nomenclàtor urbà com el de Castelló és el resultat de diversos sediments fruits de discursos culturals. S'han de respectar, però caldria traçar una línia roja: no s'han de respectar aquells que estiguen tacats de sang o que van obtenir la notorietat de manera reprovable amb els paràmetres d'avui. I a la nostra ciutat encara tenim uns quants exemples que caldria foragitar. O és que ningú sap qui va ser aquell il·lustrat predecessor d'Eichmann anomenat Marqués de la Ensenada?
Si parlem de la Guerra Civil i de la Llei de Memòria Històrica, fer memòria no és una tasca fàcil perquè s'ha imposat l'oblit com a deure de la ciutadania. La clau és entendre com s'ha construït la imatge del passat, impulsada per l'oblit i per aquell model polític de «falsa reconciliació» que va esdevenir equiparació. I ahí rau el parany. Perquè la reconciliació ja es va produir en el moment que vam tenir un parlament i una constitució.
Després es va parlar d'equiparació, un substantiu buit i coix perquè la memòria dels que van lluitar per la democràcia popular en la majoria de casos no estava representada. Respecte? Clar que sí, tot el del món. Equiparació? No, mai de la vida. Perquè tots els morts mereixen tota la pietat i respecte possible, però el problema és que d'alguns vorals si no en parlem nosaltres no mai ho farà ningú.
