La història d'avui arranca en una terrassa qualsevol de Castelló, d'aquestes que abunden per la ciutat. No sóc massa de prendre café perquè preferisc altres líquids, però, de vegades, l'hora, la companyia o la circumstància, t'hi obliguen.
Continuem. Sóc a la terrassa i se m'acosta una cambrera (per l'accent, intuïsc que és sud-americana). «¿Qué desea?» Café, responc. «¿Solo?» Li ho afirme amb dos moviments de cap. Me'l du. En bec. Em creme. I el cervell comença a grinyolar. Des de quan, a Castelló, la gent demana «café sol»? O, formulada d'una altra manera la pregunta, si tu demanes «café», diccionari en mà, què ha d'entendre que vols la persona a qui li l'has demanat?
Dos idees (o «prejudicis», em podrà reballar algun polític supremacista) em vénen al cap: la primera és que la situació del bilingüisme a la valenciana ha consolidat la creença d'àmplies capes de l'emigració (espanyola o no) que el bilingüisme és un salconduit per a viure en castellà sense fer cap esforç d'aproximació a la llengua del país. Bilingüisme vol dir que tu sàpies dos llengües perquè jo puga continuar vivint tranquil·lament en la meua. La segona idea és que som perifèrics quant a l'Estat i no centrals. Aquesta pot semblar una qüestio xorra, però ser central o perifèric t'ubica en una relació de poder, d'hegemonia. I ja fa massa temps que els valencians, ni com a societat ni com a grup humà, som centrals ni hegemònics. Que hi ha valencians que sí que són centrals o hegemònics i, per tant, rics i influents? Doncs sí, i sempre es donen noms com els germans Roig o l'empresari Boluda. Ara bé, el més normal és que no exercisquen de valencians, excepte per a cruspir-se una paella de llenya i ànec.
Va a ser que no
Si volem evitar que els cafés, a partir d'ara s'hagen de demanar «sols», que quan demanes paella inevitablement et duguen pa o que expressions que esmussen les orelles com la que encapçala aquest apartat proliferen en les converses, hauríem de tindre una indústria audiovisual pròpia que ens fabricara i ens submergira en referències culturals pròpies. Alerta! No propose cap autarquia cultural, d'altra banda impossible amb la globalització actual, però una indústria audiovisual pròpia és estratègica en una societat moderna ja que produeix continguts culturals (i, òbviament, polítics).
Al capdavall, el poder sempre ofereix una oferta determinada i no una altra. I això mai no és una casualitat. Per això, en les pantalles valencianes es fan més familiars els escenaris de Nova York i els de Madrid que no els de Xàtiva o Cocentaina, per no dir els de Barcelona o Palma (o algú encara és tan babau que creu que la prohibició de veure TV3 al País Valencià és una casualitat?). Per al centre, els de la perifèria som uns nadius exòtics, o, simplement, uns aborígens invisibles, inexistents. Som la seua platja, el seu xiringuito i dispensador de farlopa, amb discoteques per a tronistes i on, com a Arcàdia feliç on habita el bon salvatge, no mai fa fred.
La final de les estelades
Els mitjans de comunicació tenen una importància capital en la conformació d'un imaginari col·lectiu procliu a l'acceptació de l'statuo quo espanyol. Conformen la nova església de la comunitat espanyola. Si eres seguidor del Barça de futbol, no t'estic dient res que no sàpies. Ha tingut més minuts en les televisions l'adéu d'Arbeloa del Reial Madrid que l'obtenció de lliga i copa per part del Barça. En la mateixa línia de raonament, la corrupció, per exemple, acostuma a ser «perifèrica», sovint «mediterrània» i la virtut «central». El cas Gürtel és una trama corrupta amb seu central a Madrid. No hi hauria hagut «trama valenciana» de la Gürtel sense les complicitats creades amb el carrer Gènova de Madrid, ja que el cas Gürtel té el seu epicentre a Madrid i Galícia. En voleu una altra? Per a un diari d'abast estatal, Urdangarín no era el gendre del rei, sinó «el exjugador de balonmano del Barça».
Ja ho deia Marx: «La classe que controla els mitjans de producció material controla alhora els mitjans de producció intel·lectual». El centre ostenta el poder d'una manera subtil, de tal manera que esdevé naturalitzat. Poden ser «nacionals» alhora que explícitament «no nacionalistes». És aquest un nacionalisme banal, és a dir, rutinari, invisibilitzat. Tornem al café del principi. No puc confirmar si la cambrera és de Veneçuela, la mare de tots els mals actuals, però la pròxima vegada que em diga «Sol?», li diré: "No. Canvia-m'ho per una cassalla, templà».
