Ara que s'acosten les eleccions, em pregunte amb deler: ¿El sexe és de dreta o d'esquerra? Tots sabem que, sovint, convé començar una reflexió amb una pregunta intrínsecament estúpida, com la típica de les discoteques «estudies o treballes?», per a ressaltar després la posterior irrupció d'unes altres que no ho són tant i, conseqüentment, que puguen arribar a semblar fins i tot adequades i escaients. Per descomptat, el sexe no és ni de dreta ni d'esquerra; a tot estirar, i atesa la ubicació, podríem enquadrar-lo tautològicament en el centre del cos. Tanmateix, les coses no són tan senzilles.

El borrissol, per exemple, no resulta en si mateix identificable amb cap ideologia, però tots som capaços de reconèixer, com en aquell locutor esportiu del Castelló, les visibles connotacions del «bigotillo» feixistot i la selvàtica barba marxista o bakuniniana. Ras i curt: està clar que la ideologització del sexe, el pèl, les cames o la mà resulta tan absurda com temptadora. Partint d'aquesta afirmació, cal explorar críticament la imbecilitat amb què he començat l'article: ¿el sexe és de dreta o d'esquerra?

A finals dels seixanta el sexe es va ideologitzar fins a extrems insospitats. Les idees de Freud ja s'havien digerit i les reivindicacions de certes feministes de l'època eren inseparables d'una espècie de revisionisme biològic, en què el clítoris constituïa un òrgan emancipador mentre que l'úter compendiava l'opressió del matriarcat. Els homosexuals començaven a guanyar la batalla de la visibilitat, que és el primer graó per a aconseguir la dignitat del reconeixement social. Dylan repetia. I ja feia olor, que «els temps estan canviant». Aquest és el context de la mal anomenada revolució sexual, que constituí una simple ideologització conjuntural i desconcertantment ingènua de determinades conductes i actituds no sempre relacionades amb la sexualitat. La majoria d'aquests canvis revolucionaris foren efímers. Van passar a millor vida cap a finals dels 80, com a conseqüència de la pandèmia de la sida. El que feia només quinze anys s'anomenava «amor lliure», passà a anomenar-se «promiscuïtat». Tot un abisme semàntic. Si mirem el sexe dels candidats a aquestes eleccions, ¿són de dreta o d'esquerra? La pregunta ja està feta.

Dones, de 1933 a 2016

N'hi ha a tot arreu, «van amb les criatures, que es furguen el nas i que s'arrapen a les faldilles, mentre entre elles es barallen i discuteixen molt més fort que els homes... Sí, la dona ha posat una passió superior a la dels homes en evidenciar les seves idees polítiques». I com ho fa? «Votant, dona, votant. Ho espero amb una il·lusió, si sabéssiu..."», diu l'actriu Margarida Xirgú. Havia arribat el moment. El 19 de novembre de 1933, la dona vota per primer cop. Vuitanta-tres anys després ha canviat aquella imatge?

Des dels primer comicis després de la restauració de la democràcia fins ara, elles s'han incorporat progressivament a la política institucional, tot i que encara és un terreny dominat per homes. S'ha aconseguit moltíssim, però no s'ha arribat a l'objectiu de posar fi a la desigualtat. Però no és només en la política. Moltes dones no cobren el mateix que els homes en aquelles posicions que estan per sobre de conveni, l'esport femení no és tractat igual que el masculí als mitjans de comunicació, encara hi ha massa casos de violència masclista. De fet, fins que no s'aconseguisca traslladar la proporció de xics i xiques que estudien actualment a la universitat als consells d'administració i a les posicions directives, serà molt difícil parlar d'igualtat.

Una de les mesures que s'ha utilizat en els ultims anys per a promoure la implicació femenina en els partits són les quotes, que generen controvèrsia fins i tot entre les mateixes dones. Ara bé, si el mateix partit promou la igualtat i permet que les dones cresquen dins l'organització, no es produirà aquella situació coneguda i criticada en la qual es va a buscar una dona per a ser la número tres de la llista, per exemple.

Jo, empíricament, partisc de la base que la dona, per definició, és cohesionadora. De fet, l'esperit de molts moviments veïnals i d'activitats en favor de la cohesió als barris és de les dones. El carrer és de la dona perquè és un espai democràtic més horitzontal. Algú hauria de pensar que si volem que les dones participen, hauríem d'eliminar les fronteres entre espais formals i informals. I és que quan es pensa la política com un servei a la ciutadania i no com una manera de guanyar-se la vida, les dones participen més. I a les dades actuals em cenyisc.

Si veus la televisió, o lliges la premsa, observaràs que els discursos estan massa masculinitzats i no reflecteixen realment allò que pensen els ciutadans. Ser polític no és tindre un poder especial, és ser un representant públic. Aquest és un valor que les dones tenen més clar. I caldria recordar que les dones han estat les primeres a parlar de conceptes com l'economia social, i que aporten valors molt necessaris, com ara la capacitat de treball en equip i la quotidianitat. I la pregunta del milió que em faig: si ho tenim tan clar... ¿quantes candidates a les eleccions generals tenim?