La calor ha entrat amb ganes. El sol és un trepant silenciós i gotejant. Era el 4 de juliol de 1925, en el Diario de Castellón Carles Salvador parlava de la sensació de banyar-se en la platja i lloava el plaer de nadar. Altres ho havien fet abans. En L´Odisea, Homer ens va relatar un viatge nadant per les illes gregues d´Ulisses. John Cheever inventà un personatge de la societat nord-americana que explora les piscines del seu comtat com una mena de peregrinació aquàtica. I és que la relació entre aquest esport i la literatura és ancestral perquè ¿quina altra cosa és nadar sinó escriure amb el cos? Una persona nada com és; nada a impulsos o amb un braceig graponer, fins i tot pot nadar melancòlicament pensant en el que ja no és o en el que mai serà. I en aquesta forma de nadar ja habita un relat, una història que podria ser contada. O nadada.
Assegut a una hamaca, en una zona de piscina, i sota els efectes d'una infusió de donzell, moviolitze quadros de Hockney, potser el pintor que millor ha capturat l´artificialitat de les piscines. És veritablement inquietant entendre per què trià l´aigua assossegada d´una piscina i no la de la mar. Aquesta mateixa sensació torbadora em produeix el seu quadro A bigger splash en què l´espectador quasi pot escoltar l´escabussó d´un nadador absent que salta des d´un trampolí en un assolellat matí californià. El cervell es passa al blanc i negre. Contrapicat: piscina vista des de baix en El crepuscle dels Déus. Philip Marlowe em confessa que no hi ha un buit més gran que el de la piscina. Perquè les piscines i els nadadors comparteixen un tret: la solitud. No conec una afirmació més desoladora que la de Kafka, el 2 d´agost de 1914, en els seus Diaris: «Alemanya declara la guerra a Rússia. De vesprada me´n vaig anar a nadar». Aquesta cita kafkiana ben bé podria haver esdevingut un dels primers microrrelats de la literatura. El txec era un nadador estrany que acudia a l´Escola Civil de Natació, a l´illa de Sofia, per a deixar d´avergonyir-se del seu cos, però també per a exercir el seu habitual hermetisme, ja que la natació és un dels pocs esports en què mentre es practica, no es pot parlar. Splashhhhh!
Si jo fóra aspirant a novel·lista de Castelló, aniria a la platja amb la intenció de prendre notes del natural, atent a les converses de la gent que, d´unes dècades ençà, quasi no han variat, malgrat els canvis enormes que hem experimentat.
Considere la platja un dels llocs més democràtics que existeixen. No només per allò que una persona, un vot, es correspon gairebé sempre a una persona, una tovalla, sinó perquè la platja és de tots. En conseqüència, el primer que arriba, siga autòcton, o guiri, pepero, podemita o de qualsevol altre color, escull la millor part que rarament li serà presa, ja que el dret a parcel·la de tovalla sembla afermat en els usos i costums de la gent. Cosa diferent és el veïnatge. Encara no hi ha una ordenança municipal que regule els límits mínims exigibles entre parcel·les, la música que escolten (Déu no crec que existisca si permet que em perforen la sensibilitat a ritme de reggaeton o de Camela) o els errors morfosintàctics que amollen («porque yo la dije de que»).
Potser en realitat, les qualitats democràtiques de la platja deriven, em sembla, del fet que pot considerar-se un immens llit rodó, en el qual cadascú es mou al seu aire. A més en banyador, en tanga, en top less, els cossos són encara més semblants. La nuesa iguala el que el vestit diferencia. Nus tots som més rics. La pobresa es nota després a l´hora de comprovar les diferents maneres amb les quals cobrim les nostres misèries... De què parla la gent un diumenge de juliol a la platja? La majoria no diu res. Especialment els de la Unió Europea semblen muts concentrats a posar-se rojos com a gambes encara que el sol el tapen els núvols de tant en tant. Els nazionals, parlen, en castellà i en valencià, per aquest ordre, en primer lloc, de menjar. Del d´ahir i del d´avui a casa o al restaurant: «La paellita estaba de vicio» (sic); «ara és l'època dels melons»; «menjant menjant se me'n va la gana»... Alguns joves fan referència al sexe, però amb una certa desgana, com si els fera mandra (cosa comprensible amb aquesta calor). Són elles, en canvi, les qui semblen portar la veu cantant i es refereixen a l´anatomia erèctil d´ells, amb minuciositat d´agrimensor.
Les famílies amb nens petits no parlen, criden. Potser per estar a to amb la mainada. Al meu costat hi ha una mena de petit monstre marí, de nom Jaimito -no podia ser d´altra manera- que em fa desitjar convertir-me en el rei Herodes. L'estiu està sent enorme, com un gran animal mitològic o antediluvià, com un immens desert. Aquest estiu, de moment, sembla més gran que Castelló, sembla que no cap en la província. Sembla que ens esclafarà d'un moment a l'altre. Però, no ens oblidem: la calor és molt més que una temperatura: és també una cultura.
