S empre que arriba un any acabat en 6 em ve al pensament el colp d'estat dut a terme per F. Franco el qual va desencadenar una guerra civil de tres anys, una dictadura de quaranta anys i una democràcia impregnada fins la medul·la de franquisme. No la commemoració dels anarquistes de la revolució que pretenien al mateix temps que la guerra. Per a mi no hi ha res que commemorar.
Ja sé que una gran part de la societat, sobretot els dirigents i molts militants conservadors -la dreta-, no volen recordar aquesta data, perquè -diuen- que pot obrir velles ferides i que s'ha de deixar que córrega la història i passar directament a la modèlica transició. Però el cas és que la història és la història, no és això companys historiadors? i si les ferides no arriben a tancar-se és per alguna raó, perquè alguna cosa no s'ha fet com calia durant la pau d'uns i d'altres. Potser molts esperaven que amb la mort biològica dels últims contendents, dels pocs que van deixar vius, s'acabaria tot i que es compliria aquell dit de «mort el gos s'acaba la ràbia», però sembla que no ha estat així; resulta que malgrat que els fills van haver de callar, els nets estan encara desenterrant cossos de les cunetes, dels camps desolats, de les tapies dels cementiris i els últims governs de la democràcia no saben què fer. De moment girar el cap a un altre costat o llançar balons fora mentre tracten d'anar guanyant eleccions i fer podrir el problema per inanició, a la gallega.
Però el fet és que enguany fa vuitanta anys del començament d'aquella atrocitat i l'instint em demana recordar-ho per tot el que varem perdre. No és necessari acudir al ofici d'historiador per fer un recompte de les conseqüències de tot allò, que són moltes i diverses les quals encara cuegen entre nosaltres. Per més que vulguem no podem desempallegar -nos d'allò tan fàcilment. Ni de la crosta franquista.
l voltant de tot això, fa uns dies va caure en les meues mans una novel·la de Lydie Salvayre, amb el títol «Pas pleurer» que ha estat premi Goncourt el 2014. Hi ha traducció al castellà (No llorar) i al català (No plorar) de l'editorial Anagrama. Una altra novel·la sobre la Guerra Civil, quasi als vuitanta anys d'aquell esdeveniment, de la qual no m'havia assabentat ja que encara que no soc gran lector de novel·les si que m'interessa tot allò sobre el tema. Però no l'ha vista en les llibreries de Castelló ni en els mitjans escrits de bibliografia sobre el tema. Potser s'haja perdut en els engranatges de la distribució i la manca de propaganda.
De tota manera és significatiu que quasi als vuitanta anys de la guerra s'haja premiat amb el Goncourt una novel·la amb aquest tema. Tant costa fer la digestió o és que encara no està tot dit?. Potser per això està la memòria, la memòria històrica que cou a molts perquè sospiten que efectivament no està dit tot, ni a les aules, ni al carrer, ni als mitjans audiovisuals, que s'han callat aspectes i fets fonamentals, oblidant-se de manera selectiva. Per això, entre altres coses està la memòria històrica, els llibres d'història i la història.
Tanmateix l'educació sobre la guerra ha estat absent en tots els sentits. Una educació que ha arribat a les aules fa pocs cursos i s'imparteix de pressa amb més imatges que idees i debats. Una educació heretada dels vencedors que s'ha imbricat en una gran part de la societat, que mai s'ha preocupat de comprendre els fets, d'explicar-los, sols ha transmès tòpics de la història dels guanyadors. Una educació que ha obviat els silencis, l'oblit interessat, que mai s'ha plantejat traure a la llum de manera serena tots els fantasmes, els somnis de la raó -que dibuixava Goya-.
També al carrer, aquell discurs ha faltat, sobretot el que arriba al públic en general i fa crear consciència, pòsit... amb el que la gent pot parlar en tots els àmbits al seu abast. La desinformació oficial ha estat molt potent. També els silencis. Per contar la història que s'ha divulgat s'han agafat els tòpics, els gran noms i fets, aquells amb la qual es fa cine amb ajudes oficials. Repassem sinó les pel·lícules sobre el tema.
S'hauria d'entrar als pobles menuts i grans i aproximar-se a la gent, la poca que queda ja de testimonis orals, però també a fills i nets, contrastar, desemboirar els temes locals de l'oblit premeditat, escorxar els silencis i tractar de superar les barreres que dificulten l'apropament democràtic i dialogat d'uns i d'altres. Educar-se.
Deixar després que els especialistes duguen a terme la tasca d'arreplegar cada cara del prisma i d'escriure des de fora, des de dalt, donant accés i facilitat a tots els arxius, qüestió encara pendent, amb les garanties de l'historiador professional.
No plorar per aquestes mancances, per aquestes servituds que molts han hagut de pagar com el tribut d'una derrota. Però han de mantenir forts, segurs d'aquelles conviccions vençudes perquè han estat guiades per valors d'igualtat, de democràcia i de llibertat conquerides per avantpassats que van deixar els ossos a les cunetes, fosses comunes i trinxeres. No estaven equivocats en les idees, no els enganyaven. El temps de la democràcia després de la dictadura va tornar així, així... Encara falten enllestir lleis d'igualtat per abolir privilegis, lleis socials de defensa dels més dèbils, lleis necessàries, irrenunciables, contra l'oblit. Esperem que la nova embranzida social i política ho puga fer possible. No plorem.
