Fa dos dilluns es van complir 80 anys de la rebel·lió militar del 18 de juliol de 1936 que va posar fi a la II República Espanyola.

Hi ha moltes formes d'acostar-se a un fet històric com aquest, però sense cap dubte prendre la distància necessària, temporal i afectiva, és l'única forma de fer-ho sense apassionament.

Algú deia que de totes les guerres, la pitjor és la 'guerra civil', perquè quan acaba la guerra, no comença la pau.

Malauradament les cuites polítiques domèstiques dels darrers anys, lluny d'ajudar a tancar definitivament les ferides de la Guerra Civil, han fet malbé els esforços dels pares de la Transició del 78, i han fet reviscolar també unes tensions fratricides que poc contribueixen a poder analitzar els fets de forma freda i objectiva.

Encara que sembla una bajanada, la Guerra Civil no haguera tingut lloc sense la rebel·lió militar. Vull dir, que la guerra no era inevitable, contràriament al que alguns afirmen. Altra cosa és que la situació fóra difícil, amb greus disturbis i abusos de poder per part del Front Popular entre febrer i juliol del 36; però inevitable no haguera estat, sense la ceguera política de l'esquerra moderada, incapaç de fer complir la llei, junt a una esquerra revolucionària i violenta, incendiària i indisciplinada que se va trobar enfront amb una dreta fustigada, ressentida i que va trobar en la resposta violenta, la solució al caos.

Tot això ajuda a explicar els fets, però no a justificar-los; no va haver cap determinisme entre el context previ a la guerra i el colp d'estat. De fet pràcticament no hi ha res inevitable en la Història. El que es tracta és d'aprendre de les errades i no repetir-les, per bé de tots.

Com deia el manifest de la Federació Universitària Escolar, amb seu a Mèxic durant l'exili, i que es feia ressò de veus dissidents a l'interior d'Espanya als anys cinquanta: "la pasada guerra civil entraña una gran responsabilidad colectiva de la que ningún sector de la vida española puede sentirse exento para cargarla íntegramente sobre los hombros del adversario".

I és que als moviments revolucionaris més dividits d'Europa: socialistes i comunistes, calia afegir l'ala ultradretana dels monàrquics, que havia començat a conspirar contra la República pràcticament en el minut ú de la fugida d'Espanya del rei Alfons XIII. Fins i tot després del triomf de la dreta "legalista" al 1933, els dos grups monàrquics van signar un acord amb el govern de Mussolini per si calia alçar-se contra la pròpia República.

I enmig de tots, republicans moderats tant d'esquerra com liberals i de centredreta que van ser incapaços de garantir la legalitat davant la interminable onada d'abusos en la primavera del 36: vagues massives i violentes, tancament d'escoles catòliques, incautació d'esglésies, aplicació de la censura a nivell general, milers de detencions arbitràries i impunitat davant els més de 400 assassinats polítics, inclòs el del líder de la dreta, Calvo-Sotelo a mans dels escoltes personals del ministre socialista Indalecio Prieto.

L'assassinat de Calvo-Sotelo va resultar decisiu per demanar adhesions a la rebel·lió entre un exèrcit tan dividit com la pròpia societat espanyola.

La Guerra Civil espanyola va acabar sent una guerra entre revolucionaris i contrarevolucionaris. En paraules de Churchill "cap de les dos faccions en conflicte representen la nostra idea de civilització". Una guerra que en lloc de donar pas a un Estat basat en una democràcia parlamentària d'estil europeu, va desembocar en un règim radical, autoritari i venjatiu que va conservar el poder durant molt més temps del convenient i necessari.

Esta vesprada al plenari de l'Ajuntament, tots els grups polítics condemnarem el colp d'Estat del 18 de juliol del 36 i volem amb això retre homenatge també a totes aquelles persones que van patir la repressió durant la guerra a les reraguardes del conflicte o que van morir exiliades lluny de casa o van patir presó o persecució per raons de sexe, de credo o d'idees polítiques.

La Guerra Civil no va ser una una pel·lícula de bons i dolents, sinó que és una història que mereix ser recordada amb esperit crític i de superació dels conflictes ideològics, sempre a la recerca de la pau, la llibertat i la defensa dels drets humans.