La «morcilla de Burgos» (així, que si li diem botifarra, igual es pensen que volem envair aqueixa zona de Castella) és un embotit negre xocolater, opac, amb forma de mig infinit. Ha colonitzat les cartes de bars, baretos, franquícies, restaurants, etc. i amb los «huevos rotos», «el secreto ibérico» (que no són documents de Bárcenas, ni de Blasco, ni tampoc els comptes de la Junta o el Patronat de Festes de la Magdalena, tan opacs com una morcilla de Burgos, malgrat la presumpta «transparència» de la qual fa gala el nostre Ajuntament de Castelló de la Plana») i la «cebolla caramelizada» és més ubiqua que sant Vicent Ferrer en els seus dies més gloriosos.
Jo sóc més de la botifarra de ceba nostra, de la botifarra feta amb el budell cular o de la botifarra sacsonera, però com deia aquell: de Brillat-Savarin ençà, de gustos se n'ha escrit moltíssim. On hi haja una bona botifarra de ceba fregida amb rovellonets de Penyagolosa i bona cosa d'allets, raieu-me d'enmig el Cid i els seus «mesnaderos» i «mesnaderas» i, no cal dir-ho, també a la morcilla de Burgos, que per fora és de plàstic i per dins de sang de porc i oligoelements baconerils diversos.
No obstant això, l'altre dia vam festejar l'aniversari d'una bona amiga, a la qual li vaig regalar un esborrany del famós quadre «El pipante», de Bolullés, eixe pintor detergent de l'Illa de Malta, i una altra bona amiga va portar-nos una coca de llima i ametlles que fa amb marcones de les més bones, perquè aqueixa amiga és tan fina i tan socialdemòcrata que tot ho té boníssim, tot i que s'ha comprat algun abric de dubtosa estètica a preu de tenda de Rita Barberà. Aqueixa amiga, de les coques tan celebrades (algun dia donarem la recepta), va portar-nos també una morcilla de Burgos de la qual no van quedar ni les molles, perquè ens la vam cruspir amb uns ous de guatlla fregidets i estava tot boníssim.
La nostra amiga estava una mica amoïnada perquè tenia unes quantes morcillas de Burgos que li havien portat uns amics de la província homònima i les havia congelades (a les morcillas, vull dir, no als amics). Es veu que va traure una (li queden tres més de diversos pobles burgalesos, i me n'ha promés un parell) per al sopar i quan va anar a preparar-la la morcilla li va plantar cara. No sé jo, però com que la realitat és tan surrealista, no ho posaré en dubte, que l'amiga és certa i no gens fabuladora (a més per a faules i bufes de pato, els poetes ja tenim a Esop, Samaniego, Lafontaine, etc.). Això sí, una vegada durant un viatge vaig vore aquesta amiga llegint un llibre al revés: comença pel final i en un moment s'ha llegit el llibre i sap qui és l'assassí, com acaba, etc. No se m'hi havia passat mai pel cap, però és un sistema més ràpid que les tècniques de lectura de la PNL (o programació neuromorcillística).
Descongelada que va estar la morcilla, quan ja havia pres una duresa i una consistència concordants amb la temperatura ambient, la nostra amiga, va intentar tallar la morcilla en les llesques que, convenientment fregidetes, havíem de cruspir-nos els comensals i les comensales. La «morcilla» va dir-li, sense parlar, que ta tia. La nostra amiga es va quedar una mica parada. No sabia per què la morcilla li plantava cara i es quedava allí, dreta i ufana com volent dir-li: si et penses que em llescaràs, prepara la Tizona, xata! No sap a què atribuir-ho. Jo crec que era una morcilla (Tres morcillas me enamoran, deia la poesia medieval) de transferència. Els amics que li l'havien regalada (aquesta i les altres) són de diferents pobles de la província de Burgos i rivalitzen (en sana competència conjugal) sobre quin dels seus pobles elabora millor la morcilla del poble X de Burgos. La morcilla havia fet de superconductor de l'energia intrapsíquica que destil·lava la parelleta burgalesa i des del seu subconscient d'embotit (també els embotits tenen, id, ello, ego i un cordonet) va alliberar la discussió domèstica que li feia perdre la son. La meua amiga no va fer més associacions, tot i que nosaltres, que la vam maridar amb un brut nature 1601 en vam fer unes divertides associacions cilíndriques i el·lipsoïdals (per a la qual cosa disposàvem dels ous de guatlla, lunars). Com el·lipsoïdals també són les justificacions del senyor Bellido eixe que dirigeix amb consens i transparència les festes nostrades del Magdaleniense castelloner. Tot més transparent que la pellofa prepucial d'una morcilla de Burgos, sí! Bon profit! Buenasnotxes! Bona nit!, i bones vacances!
