Sun i beach

En primer lloc, hauríem de dir que el territori de la costa s'ha gestionat pèssimament. I no em referisc a l'excés de construcció que ha colmatat molts espais, sinó al maltractament del paisatge, a la falta de bon gust i disseny dels espais, al mobiliari urbà públic, sense entrar al debat en els problemes específics d'unes poblacions que multipliquen la seua població estacionalment. Un paisatge que ens l'han omplit de rotondes després de no deixar ni un bri d'ombra a la vora de les carreteres. Un territori especulatiu, per descomptat, però un espai lleig de collons, sense gust, que, per cert, és la primera cosa que reclama aquest turisme de qualitat pel qual molts sospiren.

Una cosa és la música i l'altra els concerts massius. La música i les cançons són emoció i sentiments. Una poció màgica composta de lletres i melodies que conta històries i que es transmet de generació en generació. Escoltar Nick Cave, per exemple, no comporta una altra cosa que emocionar-se, un record d'un paio que ha escrit una de les pàgines més imponents de la història de la música popular mundial. Un patrimoni cultural que explica, en el món globalitzat que habitem, qui som, què escoltem i d'on venim per a dibuixar l'imaginari col·lectiu. Però és en els concerts massius on es fa més evident la nostra societat actual i la reproducció de l'estructura de classes. Ja no es tracta que es venguen localitats a diferents preus en funció de la ubicació i la visibilitat, sinó de la possibilitat de comprar-se l'estatus de vip i accedir a una experiència musical ampliada: en un festival pot significar un espai reservat a prop de l'escenari principal i cervesa gratis o alternar amb el teu cantant favorit. Però el que ens interessa: deixarem alguna vegada de veure la música com un objecte de consum i la tornarem a considerar una activitat ciutadana?

I per a finalitzar, diria que aquest procés ja fa unes dècades que va començar, i, la veritat, crec que pràcticament ningú va protestar. A poc a poc, de manera inexorable, interioritzàrem la servitud de l'economia de serveis i, tot i que vam aprendre anglés, vam acabar netejant els cercles d'espumoses cerveses en taules de railite. La premsa comenta que el manà flueix durant els tres mesos d'estiu, però la resta de l'any pot haver-hi sequera. Diuen que aquest model turístic ajuda a fer créixer l'economia, però ens hauríem de preguntar per a qui.

Aquella platja dels 70...

La platja. No estava ni a un quart d'hora en cotxe des de casa i semblava un lloc exòtic, emblema d'un nou món que s'albirava i on els adults caminaven descalços, duien barbes i els cabells llargs. Semblaven tan feliços, lliures i moderns... Jo volia ser com ells, dur socs de fusta i pantalons de campana. Jo era molt menut encara, però l'aroma de Woodstock i Canet Rock s'infiltrava en el nostre ambient amb la mateixa naturalitat que la cara d'Adolfo Suárez ens telepredicava des de la pantalla del menjador familiar. És possible, a dia d'avui, amb tants milions de turistes que han passat per ací i s'han enamorat de la nostra costa i del nostre sol que encara no hagem construït el nostre relat fundacional de les vacances d'estiu?

La nostra costa no evoca els seus espectrals protagonistes en la seua propaganda oficial; no hi ha plaques municipals que recorden les seues topografies. En Paul Bowles, el recluso de Tánger, Muhamed Xukri va discutir la centralitat de l'americà en un imaginari envaït. Molts són els occidentals i els americans que opinen que, sense Bowles, Tànger no seria igual. Però, ¿de quin Tànger parlen? Sense cap mena de dubte, d'aquell Tànger que Bowles i els seus amics van estimar: l'elegant i distingit, el de la vida barata. Una altra vegada, es tracta d'una lluita de classes. D'un conflicte econòmic i polític. Xucri, finalment, és l'autòcton, l'original. I Bowles, el seu traductor. Almenys Tànger té dos escriptors de pes que la narren. I a nosaltres, al nostre sun i a la nostra beach?