Si la vida fa extranys companys de viatge, l'espècie humana -amb les seues variopintes devocions- és capaç de fer compartir altars i estances a personatges d'allò més diferents, fins i tot antagònics, amb una naturalitat excepcional. En les estances familiars de poble han conviscut eclècticament durant anys les fotografies dels néts o fills amb imatges de la corresponent Mare de Déu o Crist, un tapet de ganxo, el calendari de la caixa d'estalvis de torn, el programa de festes majors i algún diari antic. Una convivència pacífica i silenciosa a parets i estanteries viscuda amb total normalitat, com es veia normal posar arròs al saler per a què la sal no esdevinguera una bola, o bosses d'aigua a les portes de les cases per a espantar les mosques en les xafogoses vesprades d'estiu.

Quan el visitant entra al Santuari de la Mare de Déu de la Vallivana camí de Morella en busca de repós troba „amb certa sorpresa„ no un sinò dos altars, fruït d'esta devoció múltiple sense complexos. El més antic, l'oficial, està dedicat a la Vallivana, venerada pels veïns i veines de la fidel, forta i prudent capital dels Ports, que espera pacientment a què passen sis anys per a tornar a eixir al carrer i gaudir la gran festa del Sexenni. Alguns viatgers paren i van a visitar-la; d'altres, no passen del bar, presidit per una taula llarga de pedra i una llar on es cou al foc l'embotit que se serveixen als saborosos entrepans. Qui no se n'adona pensa que és un local normal amb la seua barra, taules i cadires però el visitant més avispat és absorvit a l'instant per un altre altar: el dedicat a José Mújica, l'expresident de l'Uruguai, que llança proclames des del retrat que té a la paret junt al crani d'un antic cèrvol. 'Els qui mengen bé són els qui pensen que es gasta massa en política social' diu Mújica per damunt d'un exèrcit d'ampolles de vi sobre el mostrador de fusta.

Els actuals propietaris, paisans de Mújica, van arribar a l'antic santuari fa tres anys, quan ja en portaven 12 vivint a Morella. 'El pas difícil no ha estat viure aci a l'hivern. El pas difícil ja el vam fer en deixar el nostre país. Eixe va ser el pas gran', expliquen a la periodista curiosa mentre posen un tallat. I pense en les coses de la vida, i en com un uruguaià ha de creuar l'oceà i acaba en el bar d'un santuari en les muntanyes dels Ports, transitades els caps de setmana però sense dubte molt més solitàries en les jornades laborals. I com se sentirà tant lluny de casa, amb tradicions „i fins i tot una llengua„ diferents. I recorde les meues ties i tios emigrant de Xiva de Morella i altres poblets menuts a immenses zones urbanes per a buscar-se la vida, nous camins, i als meus propis iaios anant d'aci cap allà, amb els mobles i els xiquets darrere, de vegades a llocs càlids i on eren feliços; d'altres, a indrets gelats tant fora com per dins, d'eixa gelor que punxa el cor mentre enyores la caliu de la llar de casa.

Però mentre divague d'estes coses remenant el tallat i observant les postals de Mújica, veig les «collades» del terreny (com les que feia ma iaia i ara ma tia amb llet d'ovella) darrere del vidre del mostrador i un cartell on anuncien el lloguer d'una casa rural prop de l'Hostal Nou de Morella i pense que la vida s'obri camí allà on siga, imparable, i arrela sense fre on trobem el nostre lloc, coste el que coste.