Castelló, a l'estiu, pateix un excés de nostàlgia; alguns afirmen que és el moment més avorrit de la ciutat, però crec que no és així. A mi m'agrada Castelló a l'estiu, quan es queda de Rodríguez, quan tots fugen a l'alqueria o al poble i ens quedem només uns pocs de guàrdia oferint serveis mínims. Hi ha prou gent però sembla una ciutat fantasma. Camines sense una direcció fixa i et creus el Vincent Price de «Sóc llegenda». I això, m'encisa.
Durant la segona setmana de l'agost pots disfrutar Castelló tranquil·lament i aparcar on t'hi passe pel nas. Deixar-te anar perdent el temps, en un matí de lleure, o entre dos encàrrecs burocràtics, i anar a la recerca de l'incert per carrers ben coneguts que, de sobte, et fan girar el cap, talment com si fores en un viatge en un país llunyà. Escrius la ciutat en caminar. Walter Benjamin convidava a mirar les ciutats sense indicacions, d'una manera desordenada però molt intencional: «No orientar-se en la ciutat: això potser és poc interessant i banal. Per això només cal desconeixement i res més. Però perdre's en una ciutat demana una formació molt distinta. Per això, rètols i noms de carrers, vianants, teulades, quioscos i tavernes han de parlar al qui vagareja». I deixant-me perdre, me n'adone que el quiosc on va començar el meu idil·li amb el paper escrit i il·lustrat ja fa anys que ha desaparegut i ningú ha entonat un miserere pel tancament d'un quiosc de premsa.
Alguns vam aprendre de nens a llegir els titulars dels periòdics inclinant el cap en passar a la vora d'un quiosc, a somniar les aventures que Víctor Mora i Ambrós ens oferien cada setmana, a impressionar-nos amb l'últim fitxatge del Barça que ens mirava des de la portada de la premsa esportiva que penjava d'un fil com la roba estesa que posem a secar. A la vora de muntanyes de paquets impresos vam aprendre tot un món. És això la nostàlgia? Potser, però ja la definiran els poetes. Ja ningú ho recorda, però la democràcia es va forjar abans als quioscos que a les Corts. Fa anys, en aquell «Cuéntame» que va ser la Transició, els quioscos t'impregnaven de política, i es veia al carrer. I no només els diaris, totes les publicacions estaven amarades de política. Ara, a molts dels quioscos de Castelló es veuen més camisetes amb lemes kikoriverians i andròmines inútils (disculpeu el pleonasme) que premsa. Pot ser l'efecte del Ricard que estic assaborint, però estan desapareixent els quioscos i també desapareix la democràcia. Es podria dir que els quioscos han perdut la vida, i a la democràcia li passa una cosa semblant. Els dos estan en vies d'extinció. Hui, on va haver-hi un quiosc amb un home i sa mare dins, ara només hi ha un forat groguenc, uns cairons descolorits en un espai de tres per tres, i unes marques en el terra que més bé semblen la cicatriu d'una cesària recent.
Bon viatge, Antonio
Qualsevol cosa, ben macerada i caramel·litzada pel temps, pot manufacturar-se en forma de nostàlgia. Una fotografia sempre li trau la peresa a la memòria i li aporta records. El blanc i negre de les fotografies i els documentals pot tornar memorable qualsevol episodi del passat, per molt mediocre, superflu inclús detestable que fóra. Per això, en les fotos dels anys 50 i 60, els nostres pares semblen joves actors de cinema.
I aquesta setmana, se'ns ha anat Antonio. Quan m'ho van dir, la primera cosa que em va vindre al cap va ser la història que Art Spiegelman va contar a «Maus»: només avançaràs en el fet de conèixer-te, en la teua identitat com a persona no contant la teua vida, sinó endinsant-te en la memòria de ton pare. Per a la generació d'Antonio, que van viure la guerra de refiló i van superar la dictadura sense massa traumes, la seua gran èpica va ser prosperar i formar una família. Llegia, no recorde on, que la mort és com un sastre que, inadvertit i en silenci, pren les mides de l'últim trage de cadascú. Les pèrdues són dures. La sort del traspassat està en mans de la memòria que ens deixa. I Antonio ens deixa una història plena de dignitat i de decència que no hauria de caure en el pou de l'oblit. Potser serà el que s'amaga darrere de l'última voluntat. El desig de viure per a sempre. Records i memòria: tots gaudim rememorant una geografia afectiva. A totes les ciutats pots trobar una barana des d'on els vells miren passar la joventut. Pots asseure-t'hi. Els desitjos ja són records.
